dijous, 10 de juliol de 2008


Aquesta nit he mastegat amb fruïció les paraules d’un curt, però profund poema; un poema que ara mateix vull que puguis fer teu. No trobaràs en ell cap pretensió estètica, i sí, la confessió d’una persona que sap on són els seus límits i els accepta, i s’accepta a sí mateixa, i que ho diu amb serenitat i cercant a la fi, tota esperança.

Solstici

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,

a poc a poc i amb molta confiança,

no pas pels vells topants ni per dreceres

grandiloqüents, sinó pel discretíssim

camí del fer i desfer de cada dia.

Reconduïm-la amb dubtes i projectes,

i amb turpituds, anhels i defallences;

humanament, entre brogit i angoixes,

pel gorg dels anys que ens correspon de viure.


En solitud, però no solitaris,

reconduïm la vida, amb la certesa

que cap esforç no cau en terra eixorca.

Dia vindrà que algú beurà a mans plenes

l’aigua de llum que brolli de les pedres

d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

© Miquel Martí i Pol
(L’àmbit de tots els àmbits-1980)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Etiquetes

Lluiteu contra el correu brossa!

Aniversari del meu bloc

Get your own free Blogoversary button!