UN MINUT DE REFLEXIÓ

«El gran avantatge d'un llibre sobre una casa o un pont és que si s'aclofa no atrapa ningú a sota.»

© Maria Aurèlia Capmany (Barcelona 1918-1991)
Un lloc entre els morts (1967)

{font de la cita: Minimàlia}

UNA PAUSA I UN POEMA

La tarda cau. Teclejo i omplo fulls. Una noia es queixa i escriu al Facebook: "Una mica 'agobiada'... massa coses pendents!" Rumio i recordo... el poeta de Roda de Ter tenia paraules, sàvies paraules, paraules manses... Tranquil·la Conxita, amiga; llegeix! Perd uns instants... perd?... NO! Guanyal's. LLEGEIX les manses paraules, les paraules sàvies; DESPRÈS DE TOT veuràs que la PAU ha guanyat un racó dins teu. Després reprèn l'activitat: tot al seu lloc. Tu també!

DESPRÉS DE TOT

Apedaça la xarxa de la tarda

tota de fils de pluja i fulles verdes.

L' han esquinçada a crits. Posa-hi les mans

i aquest silenci que no ve de tu,

però que et creix a dins. Després podràs

desar codonys i pomes pels calaixos

amorosidament, amb aquell gest

que conserves encara, malgrat tota

la devastació que només tu

saps com et corca. Tendrament et pots

contemplar en les mil coses que t'envolten

sense cap por. Tens una tarda clara

i un ponent dens que t'afua els sentits.

Tens l' argila i el vent i aquell desig

que desvetlla el neguit de les genives,

i tens ungles i dens i un llac immens

al fons dels ulls, per treure'n poalades

de nova llum. Reprèn el llarg viatge.

Després de tot, sempre hi ha foc i aurores.

© Miquel Martí i Pol
Quadern de vacances (1976)

UNS MINUTS DE REFLEXIÓ

«Si dubtes de tu mateix estàs vençut per endavant.»

© Henrik Ibsen, dramaturg noruec (1828-1906)

{font de la cita: Minimàlia}

ESPERANÇA I CONFIANÇA !

Ahir, dimarts 20 de gener, Barack Hussein Obama va jurar el seu càrrec com a 44è president dels EE.UU. Amb ell va arribar l'esperança d' una nova política... I el món ho celebrà, el poble ho celebrà. I la festa va desfermar l' optimisme. Mentre, "At last", en la veu de Beyoncé Knowles ens omplia de bones vibracions. Cançó i ball obrien un nou camí; un camí que tothom hauria de fer seu. Només des d' aquell optimisme, que no treu els peus del terra i dels problemes reals de cada dia es pot desenvolupar una acció de govern efectiva i creïble.

Ara, navegant –home o dona– gaudeix de la música i deixa't omplir per la confiança. Yes we can!

OBAMA, L' ESPERANÇA !

YES WE CAN

UN POETA MÀGIC

Tal vegada, potser, et vas trobar amb aquest home que fugia dels convencionalismes socials. Jo, el vaig poder conèixer amb ocasió d'un cicle de conferències dedicades a la màgia i a la literatura. D'ell, encara conservo l'original d'una meva entrevista i el text d'una presentació. I records, molts records d'una col·laboració per a mi inoblidable...

Vaig dir a l'inici de l'acte, un 18 de febrer de 1986: «Sinceritat, rigor intel·lectual, coherència, flexibilitat, domini del llenguatge, recerca incansable de noves formes poètiques i un llarg etcètera de fidelitats viscudes sense soroll, són alguns dels trets definitoris de l'obra i personalitat de Joan Brossa» (Aquí, el poeta, fa un posat com de voler tirar pilotes fora, però, jo continuo...)

«Ell, poeta, juga amb les paraules, els objectes i la realitat quotidiana. Viu el seu temps, sense perdre les sabates, mentre assaja i acumula nous poemes amb clara visió d'avantguarda» Al final de la dècada dels quaranta va participar en la fundació del grup avantguardista Dau al Set, alhora que influït per Joan Miró i J.V. Foix, va treballar en els seus poemes visuals. Va ser una època marcada pel teatre o sigui pels seus poemes escènics. «Brossa treballa el teatre. Les seves obres –ho diuen les cròniques– quasi sempre resulten polèmiques. Aquesta capacitat de provocació ens dóna la mesura de la virtut transformista, de l'essència i de l'originalitat dels seus textos. I amb l'espectacle, Brossa estima Frègoli i tot allò que representa. Recordo com una fotografia del hàbil transformista italià presideix el seu estudi. Leopold Frègoli somriu entre piles de paper de diari que esperen pacients una lleu mirada o la insinuació creadora d'aquest home vital» (Ara, el seu posat és pacient i un xic sorneguer)

No toca parlar aquí de la importància de la seva poesia, entre el classicisme i la més agosarada experimentació. Ho vaig dir llavors: «... Si llegim els seus llibres (...) amb aquella espurna d'intel·ligència necessària per penetrar l'imprevist o la paradoxa, sortirem de la lectura nets de tota malícia i amb una visió més oberta i multiforme, com multiforme i oberta és la vida mateixa.»

Tampoc intento, ara, esgotar les dades de la seva biografia. Hauria de parlar de mil i una col·laboracions amb Miró, Tàpies, Mestres Quadreny, Carles Santos, Pere Portabella, Manuel Cussó i tants d'altres; esmentar exposicions, premis i homenatges... Al cap i a la fi, només volia escriure quatre ratlles per recordar que un dia com avui, 19 de gener, però, llavors diumenge, va néixer Joan Brossa i Cuervo, poeta i dramaturg, i que l'art és vida i la vida transformació. Però, aquí he de posar el punt final. Recorda navegant, siguis –home o dona– que un post no ha se ser massa llarg. Aquest tampoc!

AVUI, UN PENSAMENT

«L'amor és etern mentre dura.»

© Vinícius de Moraes, poeta i compositor brasiler (1913-1980)

{font de la cita: Minimàlia}

EL MÓN D'ARIADNA

Qui no ha experimentat mai l'impuls que l' ha fet desdoblar-se, viure personalitats diferents? Aquesta fragmentació interior, que tothom viu, pot donar per resultat una obra amb facetes diverses. Aquest joc de l' heteronímia és l' expressió d'una recerca personal; una recerca que es pot concretar en signatures diverses. I en el meu cas m'ha permès crear un personatge literari identificat des del món clàssic –des del laberint, el món d' Ariadna– amb la recerca del coneixement per fugir de la por i la ignorància. Així és com neix Martin Dèdalus, un home inquiet que com Teseu i de la mà d' Ariadna lluitarà per vèncer el Minotaure...

El seu camí el podràs resseguir dins EL MÓN D' ARIADNA.

http://elmondariadna.blogspot.com

UNA CITA

«Generalment, la natura mai no arriba a igualar les fantàstiques creacions de la imaginació.»

©William Shakespeare, escriptor anglès (1564 - 1616)

{font de la cita: Minimàlia}

UNA NOVEL·LA FANTÀSTICA

Hi havia una taula parada sota un arbre al davant de la casa, i la Llebre de Març i el Barreter hi prenien el te. Un Liró estava assegut al mig d'ells dos, dormint profundament, i aquests dos el feien servir de coixí per reposar-hi els colzes, i parlaven damunt del cap del Liró. «Que incòmode!», va pensar l'Alícia; «però, com que dorm, li deu ser igual.»

La taula era grossa; però tots tres estaven apilonats en un extrem. «No hi ha lloc! No hi ha lloc»!, van exclamar quan van veure venir l'Alícia. «N'hi ha de sobres!», va dir l'Alícia indignada, i es va asseure en una gran butaca del final de la taula...

Avui he cregut necessari cercar un àmbit moltes vegades negligit. Es tracta d'explorar, sense complexos, aquell món de la nostra infantesa; el món dels contes. Un món meravellós mirat amb ulls nets i és per això que recupero un relat fantàstic. Potser cal subratllar que és un llibre llegit pels infants, però, escrit per a la gent gran. Una mescla magistral de realitat i somni; sàtira i caricatura dels convencionalismes socials d'una època. Escrita per Charles Dogson (1832 – 1898), professor de matemàtiques a la Universitat d'Oxford i conegut amb el pseudònim de Lewis Carroll.

De fet no pretén alliçonar ni moralitzar. És un estímul per a la imaginació; també per a la teva i la meva. Pren-lo i gaudeix!.

© La il·lustració d'aquest post procedeix del llibre Alice's Adventures in Wonderland, Londres, s.f. amb el dibuix que A. Rackman li va dedicar.

© El text reproduït és de Salvador Oliva. Edició de Sàpiens Publicacions, S.L. [Ed. Empúries- Biblioteca Bàsica d'El Periódico]

UNA AVENTURA POÈTICA

Malgrat el fred i el clima advers, la tarda és propícia per immergir-se entre les pàgines d'un bon llibre. I d'aquest no podem dir que sigui bo; és més que bo: és excel·lent. L'autor, en opinió de l'Acadèmia sueca, «és un novel·lista de la ruptura, de l'aventura poètica i de la sensualitat extasiada, investigador d'una humanitat per sota i per sobre de la civilització actual.»

Ara, navegant –home o dona– no em vull privar d' oferir-te un petit tast per estimular la teva curiositat i invitar-te a la lectura d'unes pàgines esplèndides.

«La llibertat a Ogoja era el regne del cos. Il·limitada, la mirada, des de dalt de la plataforma de ciment sobre la qual estava construïda la casa, igual que la cabina d'un rai sobre l'oceà d'herbes. Si faig un esforç de memòria, puc reconstituir les fronteres difuses d'aquell territori. Algú que hagués guardat un record fotogràfic de l'indret s'hauria sorprès del que un nen de vuit anys hi podia veure. Sens dubte un jardí. No un jardí d'esbarjo –¿existia en aquell país alguna cosa que fos d'esbarjo? Més aviat era un espai d'aprofitament, on el meu pare havia plantat fruiters, mangos, guaiabers, papaiers, i per fer de tanca davant de la varenga, tarongers i llimoners dolços on les formigues havien cosit la major part de les fulles per fer els seus nius aeris, curulls d'una mena de plomissol cotonós que protegia els seus ous...»

Aquí deixo el text. Des d'ara ja és teu. Deixa que J.M.G. Le Clézio, Premi Nobel de Literatura 2008, t' ompli de la memòria dels seus instants de felicitat, quan –com ell mateix diu– anava per la llibertat dels camins de Mbembé, Kaka, Nsungli, Bum, Fungom...

GENER

Si contemples la miniatura del dibuix hivernal podràs apreciar el contrast entre la plàcida cambra càlida i el cru rigor de l'hivern en l'exterior. El veïnatge d'ambdues escenes es fa possible gràcies a un recurs teatral, la divisió entre l'estança i el paisatge. El lleuger amanerament d'aquesta composició queda dissimulat pel mestre pintor emmarcant el quadre amb una orla d'ornament. La descripció dels dos ambients queda detallada amb exactitud.

La sendera gelada serpentejant entre el paisatge nevat es perd en la llunyania. El caminant de túnica blava apareix encongit pel fred mentre estreny les mans gelades contra el seu cos. El noi que torna amb la comanda de la cervesa i del pa, pica de peus contrariat damunt la neu.

Dins la casa, però, regna la fascinació vermella i càlida d'una cambra holandesa. Amb tot detall veiem el parament de la casa: les lluentes gerres per la cervesa calent, el plat de ceràmica de Delft, la finestra amb retícula de plom. I allò que queda més palès és l'aire feixuc, la calor densa que embolcalla el vell rondinaire menjant prop de la llar, les mans esteses vers el foc, la gorra de pell amb orelleres damunt el cap i la seva túnica blava.

© La il·lustració d'aquest post procedeix del llibre Bekränzter Jahreslauf, Insel Verlag. Frankfurt am Main, 1979.

CALENDARI 2009

L'any 2009 (MMIX) va començar en dijous en el calendari gregorià.

Es correspon amb els anys:

• 5769 - 5770 del calendari hebreu
• 5110 - 5111 del calendari hindú
• 1430 - 1431 del calendari musulmà
• 1458 del calendari armeni
• 4705 - 4706 del calendari xinès, any del bou

NADAL 2008

Navegant –home o dona– avui, vigília de la Nit més Bona del meu calendari, et vull regalar el meu goig. El meu post serà el més gran desig de PAU, siguis on siguis, pensis com pensis. Crec que el món no hauria de tenir murs, barreres ni ratlles divisòries. Ni avui, ni demà, ni MAI!

Per això, manllevant les paraules d'un poeta de Catalunya, el meu país, malgrat la festa i la disbauxa exterior, vull que no oblidis el patiment de les dones, els infants i els homes d'aquí i d'arreu... Que no oblidis les víctimes dels maltractaments, de les guerres, de la fam, de les malalties, de la soledat...

Prec de Nadal

Mira com vinc per la nit
del meu poble, del món, sense cants
ni ja somnis, ben buides les mans;
et porto sols el meu gran crit.

Infant que dorms, no l'has sentit?
Desperta amb mi, guia'm la por
de caminant, aquest dolor
d'uns ulls de cec dintre la nit.

© Salvador Espriu

I tot i que després de llegir el poema, et sembli trist... jo crec que és allò més ajustat a la nostra realitat. Però, malgrat això, hem de tenir ESPERANÇA!

BON NADAL i UN VENTURÓS ANY 2009!

INICI DE POEMA

(A Miquel Martí i Pol)

Altra vegada, Miquel, rellegeixo els teus poemes,

i omplo el silenci de paraules –les teves paraules–

i assaboreixo els mots i aquest temps interior,

llarg i fecund, curull de joia.

Ara el text és camí que duu a la quietud i l'esperança!

© Xavier Martín i Arruabarrena
(Endreces – desembre, 2008)

LUDWIG VAN BEETHOVEN

Tal dia com avui, 16 de desembre, però, de l'any 1770, va néixer a Bonn, ciutat alemanya pertanyent a l'estat del Rin del Nord-Westfàlia, situada a la riba esquerra del Rin, Ludwig Van Beethoven. Va ser el segon fill de Johan Van Beethoven i Magdalena Keverich.

Beethoven va ser un artista molt complet, precursor del Romanticisme, la seva extensa producció inclou tots els gèneres musicals: sonates, concerts, simfonies, òperes, quartets, lieder... És un dels més grans i admirats compositors de tots els temps i se'l considera com el principal precursor de la transició del classicisme al Romanticisme. La llista d'obres és molt extensa.

Navegant –home o dona– amb el recordatori del seu naixement et deixo enllaços a uns fragments de dues de les seves obres més conegudes:

• Simfonia núm. 5, primer moviment
Simfonia núm. 9, quart moviment Himne a l'alegria

DIA DE ZAMENHOF

El Dia de Zamenhof (15 de desembre) és el dia del naixement de Ludwik Lejzer Zamenhof (1859-1917), l'iniciador de l'esperanto, i el dia de festa més celebrat en la cultura esperantista. La tradició té l'origen en la dècada del 1920, quan, per una proposta de diversos intel·lectuals i activistes (entre altres Julio Baghy i Nikolao Nekrasov), es va elegir el 15 de desembre com a dia de festa esperantista.

En aquest dia els esperantistes d'arreu del món organitzen trobades especials per celebrar l'ocasió. L'ideal de l'esperantisme i la proximitat del Dia de Zamenhof amb el Nadal instiguen els reunits a intercanviar regals (preferiblement llibres escrits en esperanto) i felicitacions. De vegades durant aquestes reunions tenen lloc també conferències públiques sobre L. L. Zamenhof . A la constitució de l'Esperanta Civito hi ha registrat el Dia de Zamenhof com el Dia de la Cultura Esperantista.

Alguns esperantistes han proposat que el 15 de desembre s'anomeni, en lloc del Dia de Zamenhof, Dia de la Literatura en Esperanto (o Dia del Llibre en Esperanto) per tal de no centrar la celebració en el record d'una sola persona. Per això animen les organitzacions esperantistes que organitzen trobades durant aquesta jornada a incloure presentacions de llibres o recitals poètics en els programes, o a anunciar la publicació de nous llibres. Si es tracta d'individus es pot comprar un llibre o començar-ne un de nou per celebrar la literatura en esperanto en aquest dia.

{font de les dades: Wikipèdia}

Aquesta tarda rellegint premsa he tornat a gaudir de la prosa concisa i erudita del periodista, gastrònom i escriptor Nèstor Luján. Es tracta d'un article publicat al diari AVUI i que s'hi adiu amb la festa que el santoral catòlic dedica cada 13 de desembre a Santa Llúcia. Una manera com un altra de rememorar les tradicions de Catalunya.

SANTA LLÚCIA

La fira de Santa Llúcia i de pessebres és molt antiga. La primera referència que es coneix és la de l'inefable Calaix de Sastre de Rafael Amat Cortada, baró de Maldà. La referència data de 1786 i diu així en el seu pintoresc català: "Dia 13 de desembre, Santa Llúcia, Verge i Màrtir. Hi hagué festa dins de la Catedral, en la capella i altar a on s'hi venera, a un costat, la imatge de bulto de Santa Llúcia (lo qual altar i capella és dels mestres de cases), amb alguna relíquia; i fora els claustres en la capella i altar de Santa Llúcia; amb fira al davant en son carrer, de moltes casetes de pessebre, cabretes, palàcios del Rei Herodes, figures de barro i cartó primoroses, d'imatges de sants i pastors, bous i mules i altres bèsties que portenh prou empentes de gent en tal carrer, dintre de la capella de Santa Llúcia, claustros, capella i altar de la Puríssima Concepció, a on s'hi canten oficis celebrats per Srs. Canonges en estos ous dies de la novena, dintre de la Seu per oir missa la gent i encomanar-se a la gloriosa Santa per a que los conservi la vista i la claretat." Amén, afegeixo. Com es pot veure, parla de la fira com d'una cosa de costum, si bé és curiós que no existeixin altres al·lusions contemporànies.

"Santa Llúcia, a tretze dies de Nadal", ha estat una devoció que va tenir una gran transcendència. Representava aquesta festa la definitiva entrada en el període nadalenc i constituïa, alhora, una festa popular, rondallera i alegre. Santa Llúcia, la verge siracusana, com que era protectora dels cecs, era també patrona de les modistetes de l'antiga costura, per a la qual es necessitava una visió molt subtil. En conjunt, sota l'advocació de Santa Llúcia s'han acollit tradicionalment tots els oficis que requereixen un esforç visual: també el gremi de rellotgers, ofici que necessitava un indubtable esforç de precisió òptica. El curiós és que aquesta festa havia adquirit una gran animació al carrers perquè, a imitació de les modistetes franceses que esvalotaven alegrement a París el dia de Santa Caterina –les celebres catherinettes–, les modistes barcelonines es llançaven alegrement al carrer. Llavors, els estudiants, clàssics i enxisterats, començaven d'una manera extraoficial les seves vacances nadalenques. "Si las costumbres son leyes / y las leyes respetamos / en esta clase no entramos / hasta después de los Reyes", posaven a la porta de les aules. Jo encara ho he llegit. I el dia acabava en una innocent gatzara, molt del segle dinou.

© Nèstor Luján i Fernández (1922-1995). Periodista, gastrònom i escriptor català.

( ' Mites, llegendes, creences' – AVUI– Barcelona, 23 d'abril - Sant Jordi 1996)

UN CINEASTA CENTENARI EN ACTIU

Ahir, dijous 11 de desembre, el cineasta portuguès Manoel de Oliveira va complir cent anys. Un aniversari gens comú si tenim en compte que l'ha celebrat al peu del canó; rodant un nou film, 'Singularitats d'una noia rossa' . I aquesta pel·lícula –sumada a les més de 50 des dels seus inicis l'any 1931– no sembla el seu punt final...

Paga la pena entrar en la biografia d'aquest treballador incansable, cineasta de la paraula, dels sons, de la imatge i de la música. Un artesà i un artista complet que ha sustentat les seves obres en la bona literatura. És l' únic i el darrer supervivent dels cineastes que van començar a l'època del cinema mut.

Oliveira és considerat un símbol de l'avantguarda i del cinema independent europeu per la seva llibertat creativa. La seva temàtica contempla la por, el sexe i la culpa. Per ell, els idiomes no haurien de comportar cap barrera en el diàleg entre els éssers humans...

En l'actualitat la seva filmografia és objecte d'homenatges i retrospectives, el millor premi d'un cineasta acceptat per un públic fidel.

Aquí et deixo un document PDF per fer una primera aproximació a aquest cineasta singular.

http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/ICIC/Documents/Arxiu%20Filmo/Suplements%202008/Suplement%20Oliveira.pdf

El 10 de desembre de 1948, l'Assemblea General de les Nacions Unides reunida a Paris, adoptà i proclamà aquesta resolució 217 A (III), de la qual es compleix avui -10 de desembre de 2008- el seu 60è aniversari.

Per la seva importància et deixo aquí el seu text complet.

http://www.unhchr.ch/udhr/lang/cln.pdf