divendres, 23 d’abril del 2010

DIADA DE SANT JORDI


Ahir, de tornada del meu passeig, rumiava quin poema us deixaria... finalment vaig triar aquest: un cant a l’ amor, resum de tot allò que significa la nostra festa de Sant Jordi; amor a la cultura, als llibres, a les flors, a la vida... diada dels enamorats.

Amb aquest poema del meu escriptor de capçalera us desitjo una feliç diada!

L' AMOR

Tot en l'amor s'emplena de sentit.
La força renovada d'aquest cor
tan malmenat per la vida, d'on surt
sinó del seu immens cabal d'amor ?

És, doncs, sols per l'amor que ens creixen roses
als dits i se'ns revelen els misteris;
i en l'amor tot és just i necessari.

Creu en el cos, per tant, i en ell assaja
de perdurar, i fes que tot perduri
dignificant-ho sempre amb amorosa
sol·licitud : així donaràs vida.

© Miquel Martí i Pol (1929 - 2003)

divendres, 9 d’abril del 2010

UN PENSAMENT INTEL·LIGENT


« La veu de l'intel·lecte és silenciosa ».


© Sigmund Freud, neuròleg i psiquiatre austríac, fundador de la psicoanàlisi (1854-1939)


{font de la cita: Minimàlia}

dijous, 4 de març del 2010

IL PRETTE ROSSO


Així, amb aquest sobrenom, era conegut Antonio Vivaldi un dels principals representants de la música a Venècia durant el segle XVIII. De ben segur que el color del seu cabell seria heretat del seu pare, Giovani Battista “Rossi” (pèl roig) també músic, violinista a Sant Marco.

Vivaldi va néixer a Venècia, el 4 de març de 1678, el mateix dia que un terratrèmol sacsejà la ciutat de la llacuna. De petit, era un nen malaltís que patia d’ strettezza di petto (literalment estret de pit), que ara es creu que hauria de ser asma o angina de pit. El 18 de setembre de 1693 Antonio va rebre els ordes sagrats i fou ordenat capellà el 23 de març de 1703. A causa del seu precari estat de salut va rebre una dispensa per exercir de prevere. Fou mestre de violí del Seminario Musicale del Pio Ospedale della Pietà (1703-40), institució per a noies òrfenes. En aquella època no es considerava dolent ni excèntric que un capellà és dediqués a l’ activitat musical. Del seu treball al ospedaletto podia obtenir un sou de setanta ducats l’ any, modesta paga que incrementà l’ any següent amb quaranta ducats més, amb l’ ensenyament de les viole all’ inglese, una família d’ instruments de corda més grans, i més petits, com la viola d’ amore, amb cordes que vibraven per simpatia, situades rera el diapasó.

Va escriure quaranta-cinc òperes, dos oratoris, una quarantena d’ obres religioses, setanta-cinc sonates per a dos i tres instruments, vint-i-tres simfonies i uns quatre-cents setanta concerts, com Les Estacions, que pertanyen al recull Il cimento dell’ armonia, opus 8, i també L’ estro armonico, opus 3, i La stravaganza, opus 4. Totes les seves obres instrumentals tenen una gran força lírica.

El 1740, abandonà Venècia i anà a Viena on morí solitari. No queda cap rastre de la seva tomba. La seva música, però, segueix meravellant el món sencer.

dilluns, 22 de febrer del 2010

HOMENATGE A SALVADOR ESPRIU


Aquest matí vull fer de les línies del meu comentari un merescut homenatge a Salvador Espriu, poeta de Sinera, narrador de la fabulació i el mite, i exquisit dramaturg. La seva obra, fruit d’ una rica personalitat, encara no prou estudiada, ha estat definitiva en la formació de molts de nosaltres...

Jo mateix –des del 1968– vaig fer d’ aquell, ara mític poema, La pell de brau, el meu llibre de capçalera. I recordo haver-li ho explicat al meu amic i company de corda a l’ Orfeó Català, Santos Hernández, traductor al castellà del poema espriuenc per a l’Editorial Cuadernos para el Diálogo, de quina forma havia influït en mi. Lenta, però, fermament, l’ obra d’ Espriu em desvetllà la consciència d’ una llengua fins llavors amagada. I de l’ ús quotidià en la parla, passà a enriquir els meus textos escrits. Més tard, vaig anar descobrint el lligam entre la meva militància política i el món literari i artístic...

I és així que podia entendre aquells versos:

“Baixem per les paraules,

tot el pou de l’ esglai:

ens pujaran mots fràgils

a nova claredat.”

I des d’ aquella comprensió, vaig fer noves descobertes en una cultura que m’ havia estat negada. Un dia, fins i tot, vaig atrevir-me a escriure uns versos, hereus potser del mestratge d’ Espriu:

“Deixaré els boscos

i seuré enmig del soroll,

com la branca de roure

dins el foc vell del somnis,

només per escalfar les golfes

de la teva llarga nit.

Obre’m la porta del teu esglai

home de la gran ciutat,

car sempre és temps de lluita

i l’ arbre verd crida la tebior del sol”

© Salvador Espriu, (La pell de brau, XXI. 1958).

© Xavier Martín i Arruabarrena, ( Set salms de l’esperança, III. 1969).

dijous, 4 de febrer del 2010

DE SILENCIS, MÚSICA I PAÍS

Aquest bloc, després d’ un silenci justificat, inaugura avui calendari i un nou trajecte... I ho vol fer recordant una data i un home difícil d’ oblidar.

La data és el 4 de febrer del 1942. L’ home és l’ actor, autor i intèrpret de cançons valencià, Ovidi Montllor i Mengual, nascut a Alcoi, comarca de l’ Alcoià. Un dels exponents més actius del moviment artístic de la Nova Cançó en català, als Països Catalans; moviment fermament articulat, en plena dictadura franquista, a l’ entorn de la reivindicació idiomàtica de la llengua catalana i del retorn de la democràcia.

La seva obra destaca per una alta qualitat interpretativa, fonamentada en la seva formació teatral. Els seus textos incisius i punyents critiquen la trista i grisa realitat d’ un país immergit en la dictadura del règim de Franco.

Visita el seu arxiu personal: http://www.arxiuovidi.info/index2.htm

La documentació dipositada et permetrà aprofundir en la seva personalitat, des de les seves cartes, postals, dibuixos, articles, retalls de premsa, lletres de cançons, poemes i dramatitzacions... també podràs conèixer els seus discos, guions de cinema, televisió i teatre, i podràs veure fotografies i partitures... I sobretot sentiràs la seva veu, una veu peculiar que diu i canta la cançó amb plenitud i vehemència.

Entra, doncs, en el seu arxiu, busca tota la informació que la xarxa et brinda i omple el teu imaginari amb la llum dels seus versos per omplir els silencis buits de la teva ignorància. Homenatja així al patriota que va fer mutis un 10 de març de 1995.


dimarts, 1 de desembre del 2009

DESEMBRE


La matança del porc, mes amunt, mes avall, era una tasca hivernal. Potser per les nostres contrades es feia al gener... Però aquesta miniatura ens la presenta al desembre. Després de sacrificar ànecs, capons, gallines i tota classe d’aviram, conills i xais, la taula era ben servida a la casa dels rics i potser també els pobres en gaudien d’ un tall... Tot allò ben alimentat a la tardor pagava tribut a la freda estació.

Si a la casa no hi havia matador de porcs l’ havien de llogar d’ un altre indret. Llavors convidaven els parents i amics i la cerimònia era una autèntica festa. El dia, abans, els homes han preparat la pastera per escaldar l’ animal. Aquí, però, l’ home de calces vermelles, socarra el porc damunt la palla i les argelagues; en actitud concentrada, cofat amb barret vermell tomba una i altra vegada la vianda. A l’ esquerra, l’ altre home, vestit de groc i barret negre, després d’ esmolar ganivets, tallants, mitges-llunes i alguna destral petita, escorxa un garrí passant-li un ganivet gros al llarg de l’ esquena, per treure-li la blanca cansalada.

El paisatge és quasi descolorit; els arbres pelats o amb quatre fulles. La ratlla llunyana de la muntanya sembla haver perdut força contra el cel grisenc. I amb aquest dur treball acaba l’ any! El signe astrològic de Capricorn –que regeix Saturn– del 22 de desembre al 19 de gener, presideix l’ escena.

© La il·lustració d’aquest comentari procedeix del llibre Bekränzter Jahreslauf, Insel Verlag. Frankfurt am Main, 1979.

divendres, 13 de novembre del 2009

INDEPENDÈNCIA



D’ aquesta forma rotunda i sense pal·liatius s’ expressa la historiadora i històrica militant independentista Núria Cadenas. La seva no és una opinió teòrica i allunyada de la realitat i sí, madurada a la presó després de la seva detenció el setembre de 1988 amb una acusació de terrorisme que es va demostrar ser falsa. La seva crua experiència demostra – en paraules seves com– “Espanya és la negació de la nostra pròpia existència”.

“Quan estudies història t’ adones que els processos històrics requereixen el seu temps. El nostre procés s’ inicia quan ens arrabassen les llibertats per la força de les armes. Que gairebé hagin passat 300 anys des d’ aleshores pot sembla decebedor, però és evident que hi avancem, malgrat els intents de genocidi que ha patit el nostre poble per part d’ Espanya. La independència és l’ única possibilitat que tenim de sobreviure com a poble i com a individus, dues coses que són indestriables. Si Catalunya no avança cap a la independència, desapareix.”

© Cita extreta del llibre Jo no sóc espanyol - Víctor Alexandre. Ed. Proa.

dimarts, 10 de novembre del 2009

NOVEMBRE


Encara som entre els colors i la tèbia llum de la tardor... Si observes aquesta miniatura amb deteniment veuràs una natura encara alegre, tot i que un cel blavís ens recorda que s’ acosta l’ hivern. Ens trobem davant d’ un paisatge orfe de torres i castells. Aquí només tens cases de camp i una escena de treball dur; una parella de pagesos, acomboien la porcada a l’ alzinar. El posat de la dona és trist i meditatiu, amb un sac al braç, avança lentament i contempla com l’ home sacseja les branques de les alzines. Aquest batre continuat fa caure els glans a terra, mentre els porcs, dibuixats de forma no gaire afavorida, s’ afarten dels fruits caiguts. L’ escena suggereix un clima de treball intens i un pròleg de retirada pel fred que s’ acosta...

El signe astrològic de Sagitari (l’ arquer centaure) –que regeix Júpiter– del 22 de novembre al 21 de desembre, presideix l’ escena.

© La il·lustració d’aquest comentari procedeix del llibre Bekränzter Jahreslauf, Insel Verlag. Frankfurt am Main, 1979.

dijous, 22 d’octubre del 2009

LA BOJA DEL TURÓ


[Dedicat a Adela, la meva germana]

Aquest matí de tardor, plujós i fosc,

entro de puntetes al teu bloc

per no ferir la quietud d’ aquest lloc...

Després, passejo lentament entre els teus versos

i descobreixo somnis en la foscor de la nit,

d’ una nit intensa i teva,

nit, però, que s’ obre a la llum d’ una foguera

on cremes històries i contes,

enyorances i desitjos...

Et veig ballar,

mentre rius i plores amb la casa que estimes,

amarada per l’ aigua

i el record del teu amat.

Entre boires recordes carícies, sospirs,

i un món nou sense fades,

només àngels humans...

Boja, dius?

Potser sí, però, boja d’ amor;

sí!, d’amor per la mare, ara absent,

pels moments que visqueres ahir,

altra volta presents

entre olor de rosers i begònies,

ametllers i violetes del bosc.

Jo et desitjo, germana,

a la fi d’ aquest vers

que no perdis el goig

per la vida i la llum;

fes del viure, passió,

sempre amb ulls ben oberts!

Deixa’ m sempre fruir del teu bloc

(o sigui de la VIDA!)

Xavier


dimecres, 21 d’octubre del 2009

UN ANIVERSARI HISTÒRIC


Avui es compleixen 150 anys del naixement de Francesc Macià i Llussà.

Va néixer, segon de set fills, a la Rambla de Sant Josep a Vilanova i la Geltrú, comarca del Garraf. Poc després de la mort del seu pare, al seus 16 anys, va ingressar a l' Acadèmia militar de Guadalajara per unir-se al cos d’ enginyers de l’ Exèrcit espanyol. El 1887, destinat a Lleida, va conèixer la que un any després seria la seva esposa Eugènia Lamarca. A l’ exèrcit espanyol va assolir el rang de tinent-coronel.

El 1905, militars espanyols, en represàlia a una vinyeta gràfica d' una revista d' humor setmanal anomenada ¡Cu-cut!, ataquen i destrueixen la redacció de la revista, que era també la del diari La Veu de Catalunya. Després de condemnar l’ atac d’ alguns oficials espanyols a la redacció dels periòdics, Macià es va veure obligat a abandonar l' exèrcit, en lloc de claudicar i assolir la graduació de coronel.

La seva trajectòria política evolucionarà a una presa de consciència catalanista. I així serà diputat de Solidaritat Catalana en set eleccions diferents. L’ any 1922 reorganitzarà l’ Estat Català, moviment destinat a agrupar el catalanisme radical. L’ any 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera, es refugia a Perpinyà. Fins el 1926 que intenta una acció armada contra la dictadura, treballa per la independència de Catalunya. Aquesta insurrecció coneguda amb el nom dels Fets de Prats de Molló, serà avortada per la gendarmeria francesa amb l’ ajut de Ricciotti Garibaldi, espia de l’ Itàlia feixista i nét de Giuseppe Garibaldi.

Coneix l’ exili, successivament a Bèlgica i a l’ Argentina. A l’ Havana (Cuba), funda el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya i aprova la Constitució d’ una futura República Catalana. A la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera retorna a Catalunya i s’ incorpora, amb Estat Català, a Esquerra Republicana de Catalunya.

El 14 d’abril de 1931, després de les eleccions municipals espanyoles i amb la majoria d’ Esquerra Republicana de Catalunya, proclama “la República Catalana dins d’ una federació de Repúbliques ibèriques”. Però, la reacció del govern provisional de la república espanyola, malbarata aquesta proclamació i obliga al govern de Catalunya a actuar dins el marc de l’ Estatut d’ autonomia de Núria, aprovat, reformat i promulgat el 15 de setembre de 1932 (aquesta vegada, sense sotmetre’l al plebiscit dels catalans.

Macià va ser President del govern provisional de la Generalitat des del 28 d’ abril de 1931 (posterior a l’ efímer govern de la República Catalana del 14 d’ abril). A les primeres eleccions, després de l’ aprovació de l’ Estatut de Núria, va ser elegit 122è. President i formà el primer govern de la Generalitat estatutària des del 14 de desembre de 1932 fins a la seva mort, el 1933.

Francesc Macià, l’ Avi, com l’ anomenava el poble, morí el 25 de desembre de 1933, envoltat dels qui l’estimaven; el seu enterrament fou la més extraordinària manifestació de dol que ha viscut la Catalunya moderna.

divendres, 16 d’octubre del 2009

EL PRESIDENT MÀRTIR


El 15 d’ octubre de 1940, a dos quarts de set de la matinada, fou afusellat al fossar de Santa Eulàlia, al castell de Montjuïc, Lluís Companys i Jover, 123è President de la Generalitat de Catalunya. És l’ únic president d’ una nació democràtica assassinat pel feixisme. D’aquell fet ignominiós, ara en fa 69 anys; el dictador Franco va morir al llit el 1975... i avui, després de trenta-quatre anys de democràcia, l’ Estat no ha fet justícia a la memòria del nostre President.

Recorda aquell “Per Catalunya!”, el seu darrer crit davant de l’ escamot d’ execució, testimoni d’ una vida al servei del país. Amb la seva darrera paraula, i amb aquest poema del poeta valencià V. A. Estellés, queda emmarcada, prou bé, la seva trajectòria política en una època escabrosa i difícil.

Assumiràs la veu d’ un poble

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i partiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posterioritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

© Vicent Andrés Estellés, periodista i poeta valencià (1924 – 1993)

dimecres, 14 d’octubre del 2009

EL CANT DEL POBLE


Aquests darrers dies una cançó martelleja el meu cap. Serà potser una reacció natural a la nefasta pluja de notícies que ha generat un tal Sr. Bitllet? (Evito citar el seu cognom autèntic per no ferir la memòria de la seva honrada nissaga.) La cançó, música de J. A. Clavé i A. Vives, amb lletra de Josep Ma de Sagarra és El cant del poble. Sigui pel que sigui, la canto “amb l’ànima”, amb l’ànima de cantaire i amb el ferm desig de que la nostra terra sigui “redimida”; “fora els ultratges, lluny la mentida”. ..

Només cal repassar el text i fer-la pròpia.


“Glòria, catalans, cantem!

Cantem amb l’ ànima,

un crit i una sola veu:

Visca la Pàtria!

La nostra terra és redimida,

el gran moment és arribat.

Fora els ultratges,

lluny la mentida .

Ningú ens prendrà

la nostra llibertat.

Joia, que ha inflamat el cel!

Falç i ginesta!

Voli sobre el front l’ estel

de la Senyera!

Tenim les venes per estimar-la,

i en la tempesta del combat

tenim els braços per defensar-la!

Ningú ens prendrà la nostra llibertat.

Ve’ t aquí un himne que hauríem de recuperar!

Navegant, ara és teu!

dijous, 8 d’octubre del 2009

EL FOSC TIMBAL


Avui la paraula del poeta de Roda de Ter encaixa amb la realitat d’ aquests dies... Llegir i rellegir el poema m’ acosta a l’ autèntic desig del meu esperit. Ho faig, però, sense oblidar-me de fer-te l’ obsequi d’ aquesta exquisida troballa. Navegant, fes-la teva!

Martellejo el fosc

timbal del capvespre

i ara salta un llop,

ara una gasela;

adés brilla el sol,

adés plovisqueja.

Jo m’ ho miro tot

des de la finestra,

món endins d’ un món

massa ple d’ absències.

Duc a coll-i-be

sacs de cassanelles,

ombres i neguits

que mig m’ abalteixen,

guanys de solitud,

pals sense banderes.

El so del timbal

mil ecos desvetlla;

ara hi és tardor,

adés primavera;

gent de tot arreu

hi enarbora ensenyes,

noies de pits durs

hi folguen i em tempten,

i el vent i el fullam

mai no hi signen treves.

Jo hi visc i no hi visc,

percaçat com sempre.

Per això no vull

girar els ulls enrera

ni refer camins

ni delir congestes

i m’ estic, tossut,

a trenc de finestra

i amb ulls de cascall

desfaig cabelleres,

invento cent mars,

tramunto carenes,

mentre amb dits de fang,

esquerps de tan tendres,

martellejo el fosc

timbal del capvespre.

© Miquel Martí i Pol
(Quadern de vacances-1976)

dimecres, 7 d’octubre del 2009

DIVAGACIÓ FUSTERIANA


Obrir un llibre del filòsof de Sueca, ni que sigui a l’atzar, és sempre un exercici plaent; és la forma més planera de plantejar-me més preguntes; és participar d’ aquell seu saludable escepticisme en aquesta hora d’ aires pudents i corruptes; és com participar de la vida sense la solfa tèrbola dels espavilats d’ aquest segle, oberts a la llum i a la raó.

Navegant d’ aquest Quadern del retorn, aquest fragment sense metafísiques, és, avui, teu! (Ah! I no siguis malpensat. Res no fa referència a l’ actualitat... o si?)

“La clau. Com la butxaca. Són invencions antiquíssimes. Un dia, algú, un antropoide, pensà que certes coses portàtils eren seues i de ningú més: no és que la “butxaca” fos originàriament una fórmula que compaginàs la indumentària amb el transport de determinats estris, sinó que s’ intentava crear un reducte per a la “propietat”. L’ altra propietat, la immobiliària, exigia la clau. El pany i la clau, i naturalment, la porta, la paret, el sostre –les cadenes, els forrellats, les baldes, i la guàrdia civil. La butxaca, aquest incident del vestit que els sastres i les modistes podien manipular al seu gust, una única i exclusiva explicació a partir de l’ existència de la guàrdia civil. Vull dir: de qualsevol instrumentalització de gendarmeria. La clau, avui, ja no és més que un símbol: pot ser afablement suplantada per una còpia, per un “rossinyol”, per una palanca. Els lladres actuals ni en fan cas. Certament, els lladres no són –per principi: ¿ qui més partidari de la “propietat privada” que un lladre? –allò que se’ n diu “d’ esquerres”. Però, la clau –i la butxaca– continuen sent, no sols un símbol, sinó una certificació astutament prèvia de la “propietat”. Tothom confia en el flic.”

© Joan Fuster, advocat, periodista, escriptor i assagista valencià (1922 - 1992)

Sagitari (1985)

dimarts, 6 d’octubre del 2009

OCTUBRE


Octubre. La tardor vol dir llunyania? Però, enlloc els colors blaus tenen tanta vida. Després de la collita, s’ obre un paisatge immens i es perfilen centenars de camins enmig dels rostolls. Les orenetes volen inquietes a punt de marxa. Sembla que l’ artista d’ aquesta deliciosa miniatura hagi gaudit entre pujols i camps treballats. Si allargues la vista encara en pots veure més... Els camins semblen no tenir límit. En cap altra estació s’ ha vist aquest escarrassament de viatgers, cavallers i gent atrafegada. Dos castells imponents, omplen el quadre. Malgrat això, el tema principal de la contemplació és la sembra de les llavors d’ hivern, perles d’ or damunt la terra negra. Un sac feixuc somriu al sol a la vora del camí, mentre un altre viatja damunt l’ espatlla del sofert pagès. El sembrador trepitja el terra amb passa justa, mentre, del seu davantal, treu i escampa amb devoció les grogues llavors.

El signe astrològic d’ Escorpió –que regeix Plutó– del 23 d’ octubre al 21 de novembre, presideix l’ escena.

© La il·lustració d’aquest comentari procedeix del llibre Bekränzter Jahreslauf, Insel Verlag. Frankfurt am Main, 1979.

Etiquetes

Lluiteu contra el correu brossa!

Top Països catalans

Aniversari del meu bloc

Get your own free Blogoversary button!