dijous, 29 de maig del 2008


Una lectura d’estiu

Fet i fet, el dia havia començat com qualsevol dia d'estiu, mandrós i llarg, amb una punta de xafogor, però amb la fatal perspectiva d'una nova vaga de Metro. Aquella incòmoda circumstància era un obstacle a la meva tranquil·litat perquè alterava l'habitual trajecte d'anada a la feina.

Un cop al carrer, aviat vaig ofegar aquella dèria entre les pàgines d'un llibre. Aquest exercici quasi diari, m’aïllava de l'aldarull urbà. La lectura em transportava a un nou estat de consciència on l'argument es confonia amb la realitat circumdant.

Recordo que mentre veia passar un a un, els personatges de la meva novel·la, la noia capcinejava amb un exemplar de La roca de Tànios del tunisià Amin Maalouf. Les mans, d'una blancor esblaimada, perdien per moments el contacte amb l'objecte de la seva dedicació, i s'esllanguien suaument sobre el tapís d'una faldilla florejada. En certa forma, aquella mena d'abandonament tenia un regust com d'encontre amorós. O, a mi, així m'ho semblava. Perquè només es confia en l'amat aquella persona que n'està plenament enamorada.

Ara la noia jeia, els ulls clucs i el rostre reposat. Hauria dit que n'era plantada al bell mig d'un quadre renaixentista, voltada d'una llum tèbia i groguenca.

De tot això, me'n vaig adonar assegut a l'autobús, mentre llegia un text del Tónio Kröger d’en Thomas Mann.

El matí s’arrossegava, lent i pesat. No podia suportar aquella atmosfera asfixiant. Però, la visió de la noia i els meus propis pensaments em deslliuraven d'aquell entorn agobiant.

Tot just llegia la pàgina vint-i-nou, aquella on s’explica com la rossa Inge, Ingeborg Holm, era l'amor secret d'en Tónio Kröger. Al ritme de la lectura se’m féu perceptible el perfum de la noia, la noia del autobús. Una plaent sensació va omplir els meus sentits mentre, del meu interior, brollava un nou i estrany sentiment. Era un sentiment amorós? Només recordo com tot jo estava suspès en un més enllà que ara se’m fa difícil descriure. Em deixava endur com l'aigua que llisca torrent avall. Era quasi lliure. Però de veritat, jo no hi era. O potser era el mateix Tónio estremit dolorosament en els seus pensaments. Experimentava una indefinible i estranya barreja de joia i dolor per aquell amor no correspost. M'emmirallava en el llibre i recollia la il·lusió d'aquell jovencell beneit i migrat. Com el fill del cònsol Kröger, sentia un desig que corprenia el meu endreçat capteniment. I com ell, creia que la benaurança era estimar encara que sense cap esperança de ser estimat. Malgrat aquells sentiments contradictoris, Tónio es creia capaç de fer coses notables a la seva vida. Aquesta convicció i la secreta fidelitat a la rossa Inge, l'ajudà a vèncer aquell estat passatger del seu esperit. Per uns moments la meva identificació amb el personatge de Thomas Mann era absoluta. Només que jo sabia que després del breu trajecte urbà i unes pàgines de lectura, tot tornaria a la més prosaica realitat.

© Xavier Martín i Arruabarrena
( PLEC DE CONTES)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Etiquetes

Lluiteu contra el correu brossa!

Top Països catalans

Aniversari del meu bloc

Get your own free Blogoversary button!