TOT RECORDANT CONXITA BADIA

Un altre dia que fuig i les mateixes rutines de cada dia... Obrir aquest QUADERN DEL RETORN amb el desig de fixar el temps o potser redimir-lo! Però, avui, amb petites variants. El cas és que endreço llibres, mentre fullejo pàgines ja visitades, i retrobo vells papers ratllats. És com un viatge al passat. Reviuen els records i la vida... Mentre, escolto embadalit una veu d'àngel. Són les notes, càlides, que no glaçades de "Muntanyes del Canigó"...

Ara tinc a les mans "un dietari irregular" com el qualificà el seu autor. L'obro a l'atzar. Llegeixo en veu alta.

1975

4 de maig

Ahir vàrem enterrar Conxita Badia. Era la cançó feta dona. Cantava ella i ensenyava, incansablement, a cantar. Em diuen que durant dos anys arrossegà amb coratge la seva cruel malaltia. La vigília de la seva entrada a la clínica donava encara una última lliçó. Les cames no l'obeïen: calia agafar-les-hi i estendre-les sobre un banc o tamboret. En ple coma, quan ja no coneixia ningú, un deixeble, vingut de Mèxic, Heleni Girbau, la saludava amb una de les seves cançons preferides, potser aquella Pastorella de Paisiello, o qui sap si una tonadilla de Granados, o simplement una de les cançons populars harmonitzades per l'Alió. Instantàniament, la malalta obrí els ulls, com tornada a la vida, i s'excusà de no poder respondre al cant amb un altre cant.

He deixat de llegir. Potser la d'avui no sigui una petita variant. És una coincidència? L'àngel del cant, na Conxita Badia canta, i el text d'en Tomàs Garcés parla d'ella... No puc per menys que escoltar amb continguda emoció. I ara sí; ara segueixo llegint en veu baixa.

Quantes vegades, al llarg de tants anys, no dec haver sentit la veu càlida i cristal·lina de Conxita Badia! Els records s'arraïmen a la meva memòria: a casa seva i a casa meva, a la Catalònia, a Can Bonet Garí, on va estrenar, l'any 47, les meves Vint cançons musicades per una colla d'autors. Més sovint, els concerts al Palau. I entre boires m'arriben unes cançons de Gerhard, l'any 35 o 36, en el Festival Internacional de Música Contemporània, i en una de les festes que el cloïen, a la Torre de les Escales, dels Roviralta, a l'avinguda de Pedralbes, entre els sonors alirets d'un saxofon danès, en un somrís que aviat la guerra civil estroncaria, el «Plaisir d'amour», encetat per una Conxita eufòrica i corejat per tots al seu voltant. Però el que mai no oblidaré, per temps que passi, és una «Cançó de Solveig» amb què ens delectava Conxita, una nit d'estiu sota la lluna, a la platja de Calafell, on l'ajuntament de Barcelona havia instal·lat una mena de república escolar sota el nom de Vilamar. Era l'any 22? Ventura Gassol m'havia invitat, amb Josep Maria de Sagarra , a passar-hi un parell de dies. Quina emoció, Déu meu, la música de Grieg en llavis d'aquella dona! Solveig era per a mi una imatge exòtica de l'etern femení i un eco alhora de la meva promesa llunyana. Els ulls se m'entelaven. Com ahir me'ls omplia de llàgrimes , a l'església de la Bonanova, aquell «espiritual» del «Vell pelegrí» que tots cantàvem a plena veu, amb ímpetu, com per oferir a Conxita, àngel cantaire, el camí dels àngels i de la pau.

©Tomàs Garcés, escriptor i advocat (1901- 1993)
(El temps que fuig - 1984)

Tanco el llibre. La música ha deixat de sonar, però, dins meu ha quedat l'empremta "d'un escrit amb data"; avui puc dir que el temps no ha fugit en va. I, ves per on, endreçar llibres ha estat un autèntic regal.

EL CREADOR DE PINOTXO

Carlo Collodi (Florència, 24 de novembre de 1826 - 26 d'agost de 1890) fou un escriptor i periodista italià. Nascut com Carlo Lorenzini, és conegut sobretot per haver creat el personatge de Pinotxo.

Nascut en una família molt humil, els seus pares eren un cuiner i una mestra d'escola. De molt petit va ser enviat a viure amb una tieta que residia a la vila de Collodi, en plena Toscana. Els bons records d'infantesa que guardà d'aquest poblet el van impulsar a emprar el nom Collodi com a pseudònim. La seva primera escola va ser l'elemental del poble. Després va estudiar al seminari de Val d'Esa i més tard als Escolapis de Florència.

El 1848 es va unir al moviment d'independència i unificació italianes, a les ordres de Mazzini. Després d'estar un parell d'anys treballant com a empleat en una gran llibreria de Florència, comença a treballar com a periodista i ja fa ús del seu pseudònim, Collodi. Amb l'ajuda del seu germà Paolo, que havia aconseguit una bona posició social al ser anomenat director d'una empresa de manufactures, funda aquell mateix any 1848 un diari satíric anomenat Il Lampione. Però serà clausurat l'any següent quan la primer intent d'independència fracassa i torna el Gran Duc Leopoldo.

Després de la clausura del seu diari, Collodi treballa en un diari dedicat exclusivament al món del teatre anomenat Scaramuccia. El 1856 escriu el seu primer llibre titulat Un romanzo in vapore. Da Firenze a Livorno. Guida istorico-umoristica. Aquest llibre el seguí Gli amici di casa. El 1859 tornà a participar en la segona revolta per l'independència i unificació d'Itàlia. En aquesta ocasió, la revolta prospera i el Piamont s'annexiona a la Toscana. Això suposa nous aires de llibertat i Collodi pot tornar a obrir el seu diari satíric, Il Lampione, onze anys després de la seva clausura.

Collodi continua la seva labor literària i escriu algunes obres de teatre i novel·letes d'escàs interès literari. El 1875 comença la seva aventura com autor de llibres infantils. El seu primer treball en la literatura infantil serà la excel·lent traducció d'un recull de fàbules franceses titulat I racconti delle fate, 1875. La tasca li va ser encarregada per la editorial Piaggi. El llibre va tenir una gran acollida i Collodi comença a crear ell les seves pròpies històries infantils. Com autor infantil, les seves primeres creacions van ser els set volums de textos educatius que estan protagonitzats per l'entranyable Giannetino (Joanet). Les aventures d'en Giannetino van tenir una excel·lent i es van convertir en els llibres de text més utilitzats en les escoles primàries de tota Itàlia. Collodi escrigué els set volums entre els anys 1877 i 1890.

{font de les dades: Wikipèdia}

PARLO DE BOLONYA, NOMÉS DE BOLONYA?

Sí, avui parlo de Bolonya (en italià Bologna) que és la capital de la regió d'Emília-Romanya (al nord d'Itàlia). Pertany a la província del mateix nom, entre els rius Reno i Sàvena, prop dels Apenins. Es troba a 90 km de Florència, a una mica més d'una hora de tren de Parma, i a 150 Km de Venècia, al nord-est. És una de les ciutats històriques millor conservades. Però, no hi parlo perquè sigui anomenada "La Ciutat Roja" pel color de les seves teulades, o per ser un dels centres del Partit Comunista Italià i de la resistència dels partisans contra els feixistes ("Bologna la rossa"), en la Segona Guerra Mundial, o fins i tot per ser també anomenada Bolonya la Grassa" ("Bologna la grassa"), per la seva excel·lent cuina. Ni perquè tingui aeroport internacional o sigui seu arquebisbal.

Avui parlo d'ella perquè també se l'anomena "Bolonya la Docta" ("Bologna la dotta") per la seva Universitat (la més antiga de tot el món), Università degli Studide, creada el 1.088). És seu també de la Bologna center school of Advanced International Studies of the John Hopkins University) creada el 1955.

A l'edat mitjana, va ser famosa en tota Europa per les seves escoles de Humanitats i Dret, tant canònic amb les figures de Gracià i la seva Concòrdia Discordántium Cánonum i de Irnerius en el Dret Civil duent al Dret a una època d'esplendor a Europa provocant la seva independència com ciència jurídica de la retòrica.

Els poetes Dante i Petrarca van estudiar en aquesta universitat. Anomenada oficialment Alma mater studiorum, la universitat és una institució per a alumnes d'ambdós sexes, mantinguda per l'estat. Ofereix cursos d'Arts, Dret, Medicina, Farmàcia, Matemàtica, Enginyeria, Agronomia, Medicina Veterinària i Pedagogia. El semiòleg i escriptor italià Umberto Eco és el titular de la càtedra de Semiòtica d'aquesta universitat. Qui fou primer ministre d'Itàlia, Romano Prodi, és professor del departament d'Economia.

Però, parlo només de Bolonya, per la seva vetusta Universitat? No. De cap manera! Arribat a aquest punt crec que convé ampliar la minsa informació de certa premsa que es limita a destacar els avalots estudiantils i no dóna raons per treure'n l'aigua clara a favor o en contra de l'anomenat Procés de Bolonya. Per poder adquirir una necessària informació i prendre partit, et remeto al document publicat en la secció d'opinió del web de l'Espai Universitari Europeu de la Universitat de Barcelona. Escrit pels claustrals Andreu Font i Boi Segarra, representa la resposta dels estudiants catalans als permanents atacs a la universitat pública. Podreu trobar-lo en format PDF a http://www.terricabras-filosofia.cat/docs: "El procés de Bolonya i el moviment estudiantil".

Aquest document pot ser l'inici d'una recerca personal. Després en buscarem d'altres. Allò important és tenir una opinió lliure i ben formada.

{font de les dades: Wikipèdia}

"D'aquí a vint anys us sentireu més decebuts per les coses que no vau arribar a fer que no pas per les que realment vau fer. Així que arrisqueu-vos, navegueu lluny dels ports segurs. Exploreu. Descobriu..."

Mark Twain [pseudònim de Samuel Langhorne Clemens, humorista, novel·lista, escriptor i conferenciant nord americà] (1835 -1910)

{font de la cita: Minimàlia}

Aniversari feliç, estimat Mickey Mouse !

Avui és un gran dia; Mickey Mouse (també anomenat el ratolí Mickey), primer personatge de l'empresa Disney, compleix 80 anys. Va veure, per primera vegada, la llum del cinema sonor, el diumenge 18 de novembre de 1928 en el film 'Steamboat Willie'. Durant la seva llarga vida, aquest simpàtic ratolí, ens ha fet somriure i somniar amb les seves aventures, acompanyat de la seva mascota Pluto, del seu amic Goofy i de la seva estimada Minie. Però no tot ha estat felicitat... ara, ves per on, un clergue saudita acusa Mickey de ser un "agent de Satanàs", li ha llençat una fàtua i el condemna a mort. Aquest xeic intolerant, l'anomena "soldat del diable" i crida a la seva destrucció...

Vaja que si no fos tot això, massa surrealista, ara mateix em posaria a riure a cor que vols. De totes maneres estimat Mickey Mouse, malgrat la bogeria d'aquest fanàtic, et desitjo un meravellós aniversari!

Aquest matí m'he trobat a les mans un conte; la història dels Músics de Bremen, una història tradicional de la Baixa Saxònia recopilada pels germans Grimm a partir d'una història del folklore popular d'aquelles contrades. En la primera versió no s'esmenta la ciutat de Bremen, no és fins després que la ciutat és coneguda gràcies a aquests quatre músics. És aquest un conte que expliquem a la canalla, però, llegit en clau d'adults, és un cant contra tot tipus d'opressió, intolerància i explotació, alhora que fustiga l'obsessió per la productivitat i el consum desmesurat.

Ara ja és teu! Gaudeix-lo!

ELS MÚSICS DE BREMEN

"Hi havia una vegada quatre animals: un gall, un gat, un gos i un ase, que havien de ser sacrificats pels amos, perquè començaven a ser vells i ja no servien per a res. Desterrats de casa seva, cadascú va emprendre el seu camí per separat cap a la ciutat de Bremen. Es van trobar a mig camí i es fan fer amics, i llavors van decidir formar un grup de música tal i com proposava l'ase. Van trobar una casa de pagès amb llum a dins, en la que hi vivien uns lladregots. Enfilats l'un al damunt de l'altre, els animals van actuar davant d'aquells homes per tal de que els hi donessin alguna cosa de menjar. Sorpresos, els homes van sortit corrents de la casa perquè no sabien d'on provenia aquell so. I els animals decidiren quedar-se a la casa a passar la nit.
Al dia següent un dels lladres tornà a la casa, era fosc i va decidir d'encendre una espelma. En veure els ulls del gat pensà que eren brases i el gat se li tirà a la cara per tal d'esgarrapar-li els ulls. L'ase li donà una cosa, el gos el mossegà i el gall el va fer fora amb un dels seus crits. Un cop foragitat, el lladre explicà a la resta que havia estat atacat per monstres: que una bruixa horrible amb unes ungles llargues (el gat)li havia esgarrapat la cara, que un gegant (l'ase) l'havia pegat, i el pitjor de tot, que un dimoni terrible l'havia cridat a l'orella. Així els lladres van deixar estar la casa per sempre més, i els músics van viure-hi feliços la resta dels seus dies."

© Jacob Grimm (1785 - 1863) i Wilhelm Grimm (1786 - 1859).

No és la primera ni la darrera vegada que parlo o parlaré (en aquest meu Quadern del retorn) del poeta grec Konstandinos P. Kavafis. Ara mateix ho faig, amb el pretext de la commemoració del 75è. aniversari de la seva mort. I la millor manera de recordar el poeta i la seva obra és fent la transcripció del seu poema ÍTACA, popularitzat en la veu i la música de Lluís Llach.

ÍTACA

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,

has de pregar que el camí sigui llarg,

ple d'aventures, ple de coneixença.

Els Lestrígons i els Cíclops,

l'aïrat Posidó, no te n'esfereixis:

són coses que en el teu camí no trobaràs,

no, mai, si el pensament se't manté alt, si una

emoció escollida

et toca l'esperit i el cos alhora.

Els Lestrígons i els Cíclops,

el feroç Posidó, mai no serà que els topis

si no els portes amb tu dins la teva ànima,

si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.

Que siguin moltes les matinades d'estiu

que, amb quina delectança, amb quina joia!

entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;

que et puguis aturar en mercats fenicis

i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,

corals i nacres, ambres i banussos

i delicats perfums de tota mena:

tanta abundor com puguis de perfums delicats;

que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,

per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d' Ítaca.

Has d'arribar-hi, és el teu destí.

Però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys

i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el vell viatge.

Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.

Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t´hagi enganyat.

Savi com bé t' has fet, amb tanta experiència,

ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

© Konstandinos P. Kavafis
(Traducció de Carles Riba)

El post d'avui, de la mà d'en Miquel Martí i Pol, és el meu particular homenatge a Barack Obama, president electe dels EUA.

Aquesta ha estat una nit de vetlla, d'expectació, atenta. I finalment el primer desig s'ha fet realitat. A l'altra banda del mar, l' home nét d'esclaus, després d'una cursa frenètica ha arribat a la meta. I ara, dempeus i lliure, vestit d'esperança, vestit amb les paraules dels seus avantpassats, d'aquells –que anònims– van patir i lluitar pels drets civils, o van morir a les presons, o sota les bales com Martin Luther King, ha fet realitat un somni de dècades. Tant de bo, aquest altre desig no mori mai; tant de bo –per una vegada– el poble i tot el món gaudeixin d'una albada esplendorosa per iniciar un camí de pau i de progrés.

DEIXEU-ME DIR

Deixeu-me dir que ja és temps d'oblidar,

que ja és temps de creure un altre cop en la puresa

i de repintar les cases amb colors alegres.

Aquells que han viscut molts anys lluny del poble

seran cridats a retornar

i una nit qualsevol

el vent s'endurà totes les paraules

que hem malmès de tant dir-les sense amor.

I l'endemà serà com si ens alcéssim

Després d'una nit de vint segles.

Deixeu-me dir que ja és temps d'estimar,

que ja és temps de creure en els prodigis

i que tant se val de les noies que no hem conegut;

que el poble és com abans

i que algun dia

hi haurà flors al jardí

i vent als arbres

i paraules inventades de nou

només per a nosaltres.

© Miquel Martí i Pol
El fugitiu (1952 – 1957)

Ja hem canviat el full del calendari i és per això, només per això, que vull regalar-te aquest fragment que acabo de rellegir. Però, en el fons, potser també pretenc incitar-te a la lectura de l'obra poètica i narrativa de l'escriptora tarragonina, Olga Xirinacs. Si ho fas no te'n penediràs!

Situa't. És una conversa entre Llorenç, el jardiner i Ramona, ni criada ni senyora, mestressa per delegació i acompanyant per vocació. El lloc, La Vallada, una casa acollidora i benestant. La tardor ja ha arribat. En la narració palpem la relació entre els personatges i entrelluquem el seu propi interior...

No t'oblidis de posar les flors

–I ara què, Ramona? –havia preguntat Llorenç quan Laura estava a punt de dormir.

Eren els últims dies d'octubre i l'home arreplegava les fulles seques i les amuntegava en un carretó. Duia un vestit de vellut blau marí i portava el cigarret al costat esquerre de la boca.

–Ve la nena.

–Quina nena?

–Adriana. És filla d'una neboda de la senyora. Ja va ser uns quants dies aquí quan va morir la seva mare, no te'n recordes? Ara la nena és sola.

–I quants anys té, aquesta nena?

Llorenç es mostrava sorneguer i allò Ramona no ho podia resistir. El fet que els senyors li haguessin donat tanta confiança no l'autoritzava a prendre's familiaritats amb Ramona, que era qui portava la direcció de la casa. Ramona, en el fons temia Llorenç, i el temia perquè ell i el senyor s'havien imposat, havien tingut més força que «donya» Laura, la senyora, en dues decisions molt greus que Ramona havia observat des del silenci i des de la discreció, fent-se còmplice de la passivitat de Laura. Però, d'allò feia molts anys.

Encara que fes molts anys, el record es renovava quan la senyora veia florir les freesies a la primavera i els nards a últims de setembre, Llorenç, no t'oblidis de posar les flors...

Llorenç ja n'hauria d'haver tingut prou amb el jardí, que bona feina li donava, però la senyora el feia seure a enraonar quan ell, amb la gorra a les mans, entrava a felicitar el sant o el Nadal, o suggeria algun canvi en la disposició de les plantes. Com quan va morir el senyor i Llorenç proposà plantar un arbre a la seva memòria. Si em moriré abans no el vegi créixer!, havia protestat la senyora. Però, comprà el ginkgo i encara el va poder contemplar durant vint anys, alt i poderós. Sovint s'hi deturava sota, com si l'ombra hagués de protegir-la. Llorenç se la mirava a distància i remugava un arbre és una companyia forta, ja ho crec, i seguia regant. Ell també recordava el senyor, però els seus motius eren més obscurs.

–La senyora Adriana té vint-i-sis anys.

–I és sola?

Llorenç s'estranyava i feia gestos de no creure-s'ho.

–Festejava amb un oficial de marina que un dia es va embarcar i no va tornar. És com si fos sola, no té ningú més.

–Carai.

–Sí.

A Ramona li costava explicar-li tot allò. Era com deixar-lo entrar a casa. Podria embrutar-la.

Llorenç repassava un bancal de crisantems de color malva, elegants, matisats. N'era el temps.

Callaven i miraven la terra com si volguessin entra-hi.

–Què hem de fer, doncs?

–No ho sé. L'administrador ha parlat amb la senyora i la senyora m'ha dit que tot ho té arreglat, que tot és per a la nena i que no ens deixarà desemparats.

–L'home havia mogut el cap, dubtant. ¿Què se'n faria, del jardí i de tot el que contenia, tant el que es veia com el que no? Als vespres, els ocells acudien en grans estols i es refugiaven als plàtans, al til·ler i als xiprers que donaven pas a la capella del fons. Tot era voltat d'una alta paret de pedra i en alguns llocs hi havien fet posar encreuats de fusta pintats de verd, on s'enramaven els gessamins, les buguenvíl·lees i la vinya verge, que ara era ben vermella. Menys al voltant de l'oratori, on la senyora havia volgut glicines.

Aviat arribarien els estornells, amb la seva xiscladissa. Venien de les terres de Lleida, on s'omplien el pap d'olives, i tornaven cada vespre en sinuoses volades fosques contra el cel d'hivern.

Els últims temps, quan Llorenç veia que els jardins interiors de les cases desapareixien, un per un, per fer-hi pisos, se'n dolia profundament. En portava el compte i era com si l'arraconessin, com si el seu espai es fes cada vegada més estret i l'amenacés amb sepultar-lo en vida. Aquest era el seu jardí i ell li seria fidel, però la senyora es moria.

Després d'haver acomiadat Laura escampant les cendres a mar, Ramona havia parlat amb Llorenç.

–Es queda aquí, Llorenç, la nena es queda aquí.

–Per sempre?

–De moment, per un any. Vol que tot sigui com abans. Nosaltres ens quedem i diu que tu també pots fer-ho, si t'hi avens.

Diners. Això eren diners. En tenien, aquella família i potser la senyoreta, perquè Adriana, per Llorenç, era la senyoreta, voldria mantenir la casa, vés a saber. Aquell dia va fer portar a Adriana un ram de roses grogues amb heura matisada, esplèndid, que Ramona col·locà en un gerro de porcellana de Sèvres.

© Olga Xirinacs
(Enterraments lleugers-Premi Sant Joan de novel·la 1990)

La pluja que aquests dies ens acompanya és el pretext dels poetes per parlar-nos de la mort i d'una nova naixença... Deixa't endur pel ritme de la paraula, per la bellesa de les metàfores; recita en veu alta i assaboreix sense treva aquests textos. Descobreix un món nou; un món on la paraula -ara ja teva-, nodrirà el teu interior i t'ajudarà a viure.

Feliç tu que descobreixes la bellesa!

Pluja

Plou. Sí, tot plou.

Plouen les mans, plouen els cabells.

Tampoc la mirada no pot resistir

el viatge rígid de la voluntat

i acaba cedint, i acaba plovent.

També les paraules

són pluja que torna a la terra

on prenen sentit.

És la caiguda.

És la caiguda universal de la pluja

universal. És el retorn

al ventre bo i matern. És la recerca

de les primeres aromes, congelades

en els cristalls de l'herba; la condemnació

del pla inclinat per on davalla la riquesa

fins al dramàtic subsòl; el cansament

que fa que es desmoronin els arcàngels

damunt el llit de l'home; l'aspiració

omplint de càntics el gemec de l'astre,

l'amor, l'amor que no pot més.

I amb la reverència

de l'espai, del temps,

de la matèria i la imatge, tan germanes,

dels quatre ritmes de l'any, dels tres compassos

de cada instant lacrat i de les dues fases

indiferents de tot,

tot cau,

tot plou

cap al fons de l'única pietat: la mort.

©Màrius Sampere
(Llibre de les inauguracions- Premi Miquel de Palol - 1984)

Tindrà la pluja tantes mans...

La pluja, dius, i el líquid menja asfalt

fins que poleix les ombres i reflexa

records de films que han fos la imatge en vida.

La pluja, dius, i el líquid menja els ulls

fins que serveix el somni d'una alçada.

Saps el desig quimèric d'unes mans

que volen ser més belles que el que facin.

Així, el món, pot créixer i s'excedeix.

La pluja, dius, i el líquid menja carn

fins que, per fi, tot és retorn a l'aigua.

Renaixeràs, content, quan amb la sang

recolliràs del vent secrets de núvols.

Així, tindrà la pluja tantes mans...

©Vicenç Llorca
(Places de mans-1989)

Uppsala, per exemple

Si navegues pel meu bloc (a l'esquerra de la pàgina) pots veure els vídeos de les ciutats que he visitat. De fet, baixar-los, no és pas una operació senzilla; algunes vegades –en el paquet de quatre– veuràs vídeos que no pertanyen al tema o que són de baixa qualitat... Et cal triar els millors i situar la ciutat visitada.

El proppassat divendres, amb l'ajuda d'un Atlas, vaig viatjar a Worms, amb l'esperança de rebre algun comentari des d'allà mateix... De totes maneres no em puc queixar; en Josep Miquel –de Catabach.com– va afegir el seu comentari al meu post. Avui, després d'escoltar alguna composició d'un famós Cançoner, he sentit el desig de viatjar fins a Uppsala, fundada cap el segle VI...

Aquí et deixo unes poques notes pel teu proper viatge...

Situa't en el mapa de Suècia. Busca Estocolm, la seva capital. Si no disposes de cotxe, pots prendre un autobús des de l'estació T-Centralen. Cada hora en surt un. El preu és d'unes 40 svensk krona (SEK) [corones sueques]. Aquesta dada potser hagi variat a l'alça... Tot i el preu, el viatge s'ho val. Durant una hora gaudiràs d'un paisatge campestre i podràs contemplar cases de somni. Així arribaràs a Storgatan, un carrer flanquejat per les vies fèrries. Ara, disposa't a passejar. En uns 10 minuts arribaràs a Sloratorget, la plaça principal, on pots admirar el Radhussalongen (Ajuntament) i el Nordbanken (banc). També pots fer una pausa a la Thehusset (Casa del te) on podràs triar la teva beguda entre les varietats més selectes.

I ara que ja has reposat pots començar per visitar l'edifici que imprimeix caràcter a aquesta ciutat; la Universitat fundada en el segle XV (1477), la més antiga d'Escandinàvia, amb el famós edifici Carolina Rediviva, on donava classes Carolus Linnaeus (Linneo) el gran erudit i científic naturalista suec, pare de l'ecologia i inventor de la taxonomia moderna. No oblidis, però, de passejar pels jardins on el propi Linneo va cultivar les seves plantes i flors. Hi podràs observar-les segons la seva pròpia classificació.

I no tot s'acaba amb la botànica; en aquesta universitat el musicòleg i diplomàtic Rafael Mitjana, va descobrir el Cançoner del Duc de Calàbria, conegut ara com a Cançoner d'Uppsala: "Villancicos de diuerfos Autores, a dos, y a tres, y a quatro, y a cinco bozes..." O sigui –en la transcripció moderna– "Cincuenta y cuatro canciones españolas del siglo XVI". En el seu estudi datat el 1909, transcriu el text i comenta la majoria de les peces del Cançoner, editat a Venècia el 1556 . Només es coneix un únic exemplar de l'edició en format petit de llibre de cor (209 x 147 mm), guardat per la Biblioteca de la pròpia Universitat.

Uppsala, travessada pel Fyrisan, té un castell amb bones vistes sobre la ciutat. Aquest edifici ha estat l'escenari de molts dels fets cabdals de la història del país.

Després del teu passeig a la vora del canal podràs seure en algun dels petits bars improvisats a l'aire lliure. Però, no et facis il·lusions, són de les "germandats" de les facultats universitàries, o sigui que si no en formes part de cap d'elles, t'hauràs de quedar a les portes...

I una recomanació culinària; trobaràs un bar-restaurant dins del mercat, amb varietat de productes i bona relació qualitat-preu. Bon profit!

Un altre dia tornaré a parlar de música, i de botànica i d'Uppsala. Ara en honor a la brevetat, deixo aquí el meu post ...

Sempre he pensat que un post hauria de ser, quasi sempre, un text curt, breu i no massa llarg. Alguna cosa així com una píndola eficaç contra l'avorriment, un bon cafè per una pausa de mitja tarda, o un refresc eficaç per sadollar la set.

Avui aprofito el meu espai per mostrar-ne un bell exemple. I ho faig amb un article concís d'un bon amic periodista, company de pretèrites batalles polítiques. En ell –navegant–, hi veuràs, fet realitat, aquell vell adagi dels clàssics: "esto brevis et placebis" , o sigui, dit en catalana parla, "sigues breu i agradaràs".

Elogi de la brevetat

La nostra llengua és apta per a tots els usos, incloent-hi els més lletjos, com ara les barbaritats que escriuen molts lectors comentaristes de notícies i articles als nostres diaris digitals. El que havia de ser una feliç confluència entre les noves tecnologies i la participació democràtica ha esdevingut, aquí i arreu, una tribuna en què s'expressa el pitjor de cada casa. Ahir, Vicenç Villatoro descrivia el problema de forma clara. Deia, però, que el gènere té com a pecat original, encara que venial, el fet que és un comentari curt, "que no permet argumentar, que és gairebé com una pintada en una paret, afavoreix la contundència i el crit". La brevetat és pecat?

A veure què hi diu la màxima autoritat en pecats. Escoltem la paraula de Déu. Així va parlar Jesucrist, segons l'evangelista Mateu: "Expresseu-vos únicament amb un sí, quan sigui sí, i amb un no, quan sigui no, perquè tot el que es diu de més prové del Maligne". Aquestes paraules són el meu lema com a escriptor d'aforismes. Un lema prou potent com per haver inspirat l'obra dels grans mestres de l'aforisme, com ara Joan Fuster, Rochefoucauld i Tagore, i per haver il·luminat, també, la saviesa popular que s'expressa als refranys i, alhora, els millors eslògans publicitaris.

La brevetat no és un pecat, sinó una virtut. Esforçada, això sí, com totes les virtuts: un text breu s'ha de treballar molt més que un de llarg. El mal dels comentaristes imbècils i covards d'internet és que, a més, són uns ganduls, que no treballen gens ni mica la brevetat. El pecat no és, doncs, la brevetat, sinó la ganduleria aplicada a la brevetat.

© Joan Tudela.
AVUI- El Comentari - 8/9/08

Aquest matí, al punt de llevar-me, he tingut la bona pensada de viatjar de forma virtual. Dit i fet. He obert el meu llibre de geografia, aquell que estimo de manera especial –un Atlas (o Atles), Salvat, datat el 1916, obsequi del tio Pepe, com anomenava llavors al meu oncle. Val a dir que aquest llibre ha estat l'origen de molts dels meus viatges reals i fins i tot imaginaris, com ara aquest darrer. Obrir aquest llibre té el seu punt de misteri, sobretot si no tens un destí definit. També és part de l'aventura. Una aventura que aquest matí, de la mà de l'atzar, m'ha dut a Alemanya.

Llegeixo –en l'idioma original de l'Atlas– sense estalviar-me els detalls:

"El imperio de Alemania (Deutsches Reich), constituido en 1871, es el más septentrional de la Europa central, y tiene por límites: al N., los mares Báltico y del norte; al E., Rusia; al S., Austria-Hungria y Suiza, y al O., Francia, Luxemburgo, Bélgica y Holanda.

Desde el punto de vista geográfico, divídese Alemania en dos regiones: la Septentrional y la Meridional. Forman la parte Sur los grandes reinos de Baviera y de Wurtemberg, los ducados de Hesse-Darmstadt y de Baden y la Alsacia Lorena. Los demás estados constituyen la Alemania del Norte. Diferencias de lenguaje, de carácter y de religión (en el N. predominan los protestantes, en el S. abundan más los católicos), separan una y otra región.

El Imperio alemán se halla constituido por cuatro reinos, seis grandes ducados, cinco ducados, siete principados, tres ciudades libres y las provincias Alsacia y Lorena, cedidas por Francia al imperio alemán por el tratado del Mein (10 de Mayo de 1871), cuya superficie y población va indicada en el adjunto estado"

Segueix un ampli resum del que només indico: la superfície, 540.852 km²; la població,64.925.993 habitants; el nombre d'habitants per km², 120.

I ara, fent un salt en el temps cerco dades en algun text que m'ubiqui en l'època present. Ho faig buscant-les a la Vikipèdia:

"La República Federal d'Alemanya o RFA (en alemany Bundesrepublik Deutschland o BRD) és la denominació oficial de l'actual estat alemany. Va ser proclamada el 23 de maig de 1949, amb Bonn com a capital, i incloïa les zones d'ocupació britànica, nord-americana i francesa un cop acabada la Segona Guerra Mundial. Des d'aquesta data i fins a la reunificació amb la República Democràtica Alemanya el 1990, la RFA fou coneguda habitualment com a Alemanya Occidental, i des de llavors fins a l'actualitat es coneix simplement com a Alemanya.

Després de la caiguda del Mur de Berlín el 9 de novembre de 1989, es va dur a terme ràpidament la unificació de les dues Alemanyes: formalment, l'estat alemany occidental creixia amb l'annexió de la part oriental i avui es coneix simplement com a Alemanya. La reunificació va tenir lloc el 3 d'octubre de 1990 i les quatre potències ocupants van abandonar el país oficialment el 15 de març de 1991. L'exèrcit nord-americà, això no obstant, hi va mantenir bases militars, com ara Ramstein, Baumholder i Grafenwöhr"

Les dades estadístiques de l'any 2005, diuen que l' extensió d'Alemanya és de 357.021 km²; el nombre d'habitants de 82. 431.390, i la densitat de població és de 230 hab. per km².

Entre els dos textos citats pots observar unes diferències evidents, degudes a les dues guerres mundials i a les convulses circumstàncies socials i polítiques viscudes per aquest país. Un país que conec, físicament, de forma fragmentada, des de aspectes diversos, però que visito amb freqüència gràcies a la música, la literatura i la història. I ves per on, ha estat la història la propera estació que vull visitar.

He tancat l'Atles, no sense deixar de repassar el mapa d'Alemanya. Després un nom ha quedat imprès a la meva retina: Worms. Un nom que no m'ha deixat durant una hora. Encuriosit altra vegada he tornat a la Vikipèdia.

Llegeixo i transcric:

"La ciutat (Worms) fou capital del poble dels Vangions establert a la riba esquerra del Rin, al sud de Magúncia. Els romans li van dir Borbetomagnus però es creu que abans es deia Vangionas, i era a la via entre Magúncia (Moguntiacum) i Estrasburg. A l'edat mitjana el nom es va corrompre com a Wormàtia del que va derivar Worms."

Ja ho pots veure, navegant, 5, només cinc lletres, però suficients per despertar el meu interès i la meva curiositat, recordant aquella històrica Dieta de Worms on Luter va declarar en la seva pròpia defensa. Uns arguments que tanta importància tindrien per a la pròpia Europa i que fonamentarien el futur de la Reforma protestant...

No, no posis aquesta cara. O és que potser, creies que parlaria de videojocs d'ordinador (de la saga Worms, per exemple). Doncs no, no vull parlar de worms (cucs en anglès). Per una vegada deixa'm triar. Ha estat un viatge virtual que m' ha situat al cor d'Europa i que m'ha fet repassar un boci de la història de Worms i de la personalitat excepcional de Martí Luter.

I ves per on –navegant (home o dona)– ara mateix, m'agradaria que aquest post arribés fins a Worms.

Espero?

_______________________________________________

Com hauràs pogut apreciar dies enrera, tots els articles de l'Albert Jané tenen la capacitat de captar la nostra atenció i oferir-nos de forma clara i amena la resolució dels petits problemes que –en ocasions– presenta el llenguatge. Avui te'n vull oferir un altre.

Aprofita'l !

Bufar i fer ampolles

Ampolla i botella s'han de considerar termes sinònims, en el sentit habitual, domèstic, dels mots. Creiem que tant es pot dir una ampolla de vi com una botella de vi, una ampolla de xampany com una botella de xampany. Si més no, aquest és l'ús actual, que el Diccionari acadèmic sanciona. Naturalment, en una frase feta, com la que encapçala aquesta nota, no podríem pas substituir ampolla per botella.

Però d'un temps ençà observem que aquesta substitució –del nom ampolla per botella– es fa gairebé sistemàticament i ens sembla, per tant, inoportuna. No podem pas dir que botella constitueixi un castellanisme, ni tant sols el seu ús amb un significat equivalent a ampolla. Però sí que es un fet degut a la influència del castellà, que s'abandoni del tot aquest darrer terme substituït en tota ocasió per botella. Si és, doncs, que hom vol veure lliure la nostra llengua de supeditacions estranyes, caldria que reconsiderés quin dels dos mots –ampolla o botella– és el que correspon al seu llenguatge heretat i hi subjectés la seva expressió.

El mots emparentats etimològicament amb botella són nombrosíssims: bot, bóta, boteller, botelleria, botall, botiró, botija, etc., encara que ens han pervingut per camins diferents i seguint processos diversos. Sembla que els substantius botifarra i embotit també hi pertanyen, ja que hom els relaciona amb bot, encara que els especialistes vacil·len quant al sufix o terminació de botifarra. Tant és, per al nostre modest propòsit. Botifarra i embotit són mots contínuament mal escrits, amb u en lloc de o, fins i tot en textos ben deixats. Tenir present la seva relació etimològica amb bot serveix per a recordar que botifarra i embotit s'han d'escriure amb o. (Talment com bufetada, mot relacionat amb buf, s'ha d'escriure amb u).

©Albert Jané (1930) Escriptor i lingüista.