Per damunt de les preocupacions que vomita la premsa diària, però, sense ignorar-les, obro avui aquest QUADERN DEL RETORN amb un desig per la bellesa i l'ideal que ens acosta a l'harmonia i la serenitat. I ho faig rellegint un bell poema del sempre amic, malgrat el temps i la distància, Vicenç Llorca.

Rellotge de sorra

Tinc por que s'acabi aquest rellotge
sense haver llegit la immensitat
que portes darrera dels teus ulls.
Per això, tinc pressa cap a tu,
i cerco sortides per telèfon
que et donin la mar, gavells de sorra
amb què omplir la platja de l'amor.
Ah, si un sí acordés la joventut
de tots aquests anys amb l'aventura
del futur! Em cal la teva vida
per posar la llum damunt les coses
abans que la fi d'aquest rellotge
aboqui la nostra immensitat.

©Vicenç Llorca
(Places de mans-1989)

Aquesta setmana he volgut airejar uns quants volums de la meva biblioteca. Sempre és saludable rellegir i més si la matèria és actual i viva... Parlar de llengua, en uns dies adversos, és encara més saludable; estimula la nostra personalitat diferenciada com a poble, ens manté fidels a la llengua catalana i contribueix a parlar-la i escriure-la amb claredat i correcció.

És per això que vull transcriure al meu bloc algunes de les insuperables col·laboracions de l’Albert Jané. Els navegants de més edat recordareu la seva continuada tasca al diari AVUI, per sort recollida per EDHASA en una sèrie de llibres que duen per títol El llenguatge. Problemes i aspectes d’avui.

No. No arrufis el nas. Lluny de l’avorriment et ben asseguro que aquests textos, són d’una gran riquesa pedagògica i dins de les normes d’en Pompeu Fabra, són oberts i realistes; recomanen sense manar i posseeixen una gran dosi d’imaginació. No debades he fet d’ells una entretinguda i personal ajuda en el meu continuat aprenentatge del català.

Ara, navegant, també desitjo que et serveixin...

El nostre abecedari

De quantes lletres consta el nostre alfabet? Se sol donar la xifra de 23, si no s’ hi compten la y, que apareix només al dígraf ny, la k i la w, solament usades –com també la y– en mots d’origen estranger. Aleshores, es clar, són 26. Per tant, qualsevol resposta precisa a la nostra pregunta exigeix aquest aclariment previ. Ara: sí que mai no figuren com a lletres del nostre alfabet els dígrafs i conjunts ny i ll, ni tampoc, és clar, ch (pràcticament inexistent en el català actual), ni l’única lletra modificada del nostre sistema ortogràfic, la ç (ce trencada), ni menys la que és exclusiva del castellà, la ñ.

Tot això té una aplicació específica en l’ordenació alfabètica de diccionaris i enciclopèdies, ja que una noció poc precisa d’aquesta qüestió origina dubtes que a cops es tradueixen en la incapacitat de trobar-hi una paraula determinada. S’ha posat especialment de manifest en l’aparició del darrer volum de la Gran Enciclopèdia Catalana, que inclou les paraules començades en ll. Creient, alguns dels qui l’han adquirit, que els mots començats en ll havien d’anar ordenats després de tots els que comencen en l, seguida de vocal, i havent comprovat que no era així en el seu exemplar, ho han atribuït a un error de compaginació i, segons ens informen, l’han tornat al proveïdor. No hi havia, és clar, tal error, sinó l’ordenació adequada segons el nostre abecedari. Al diccionari de la llengua tot els mots començats en ll figuren immediatament després del mot lixivació i immediatament abans de la partícula lo. I a les enciclopèdies, naturalment, segueixen el mateix criteri.

Afegim-hi que per a l’ordenació alfabètica la ç és considerada com una c. Si dos mots només difereixen per aquest signe, se sol consignar en primer lloc el que s’escriu amb c. Així, al diccionari, falcó hi precedeix falçó i placa hi figura immediatament abans que plaça. I a les enciclopèdies catalanes, on figuren noms propis castellans escrits amb ñ, se segueix el mateix criteri i se la considera com una n. Així hi veiem el mot Doñana entrat després de donam i abans de donant.

©Albert Jané (1930) Escriptor i lingüista.

Altre matí ens ha desvetllat l’udol de la mort i l’absurd de la violència.

Una vegada més la vella Sepharad, l’estesa pell de brau, rep pluja i llàgrimes...

Estimo la pluja, no vull les llàgrimes.

Ara, cercant consol, crido ben fort les paraules del poeta:

Sembren sequedat

en la terra xopa

solament de sang.

Desvetllat als solcs

per les mans cansades,

és el vol primer

dels ocells de l’alba.

Mulla Sepharad

en la gran set d’aigua

molta fam de pa.

©Salvador Espriu (1913 – 1985) Poeta, dramaturg i novel·lista.

(La pell de brau – IX – 1960)

Vull, però, que la pau de les oliveres retorni a Sepharad, per això diré sempre amb el poeta:

Diversos són els homes i diverses les parles,

i han convingut molts noms a un sol amor.

La vella i fràgil plata esdevé tarda

parada en la claror damunt els camps.

La terra, amb paranys de mil fines orelles,

ha captivat els ocells de les cançons de l’aire.

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,

des de les oliveres,

l’alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:

«Diverses són les parles i diversos els homes,

i convindran molts noms a un sol amor»

©Salvador Espriu (1913 – 1985) Poeta, dramaturg i novel·lista.

(La pell de brau – XXX– 1960)

Ara només queda inventar i cercar el camí del diàleg i la pau. No a la violència, a cap violència!

Aquest estiu passat, en la pau de La Palma d’Ebre, he gaudit de petites lectures; lectures senzilles com aquesta pàgina de Rovira i Virgili que he pogut contrastar en aquest paisatge i que avui et faig arribar.

Les oliveres

¿Qui diria, veient-les tan modestes, que les oliveres són un arbre d’alt prestigi? L’olivera és un dels primers arbres que la Bíblia anomena concretament; és el més antic símbol en la història de la humanitat. Arbre de la pau, s’ha esforçat per deturar damunt la terra, des de bon començament, la doble fúria de la natura i de l’home.

L’olivera és un arbre fi, nerviós, de sòbria elegància. Té un aire de discreció i de distinció. És afectuós sense ésser efusiu. És reservat sense ésser esquerp. Enemic del luxe, és, en canvi, amics dels plaers espirituals. És l’arbre més aciençat i més civilitzat.

En el cos de l’0livera hi ha els senyals evidents del dolor. Passats els anys de la joventut, les branques es retorcen, la soca es torna irregular i fosca, i apareix solcada de clivelles que més endavant són forats. Un oliver vell és una visió tràgica.

Però l’arbre dolorós, retorçat, tràgic, sap dominar dignament el seu patir i ens ofereix les virtuts de la fulla, de la flor i del fruit. Les fulles menudes, gracioses, de color verd al damunt i de color argentat al dessota, brillen tot l’any al sol i, més encara, en el moment que el cel s’aclareix després de la pluja. No hi ha arbre més joiós que l’olivera quan, mullat encara el fullatge, el sol hi fa saltar l’espurneig de les lluïssors.

L’olivera florida és el miracle d’un cel estelat en ple jorn. Les flors, estels incomptables, són una polseguera blanca damunt l’arbre. Un oliverar florit és com un sistema còsmic.

El fruit de l’olivera és ric del líquid daurat, espès i suau que amoroseix les menges dels homes. I amb les menges amoroseix també les vides. L’oli que surt de l’oliva donà a l’home el primer element de bondat per a contrarestar l’aspror dels instints naturals i els xocs de la violència. Aquest arbre pacífic té el fruit amorós.

Arbre noble, la noblesa de l’olivera és despullada d’ostentació i d’orgull. Mentre és jove, pot alternar en els jardins. Però no li sap greu de viure a les hortes, ni de fer companyia a les vinyes i als sembrats.

A les oliveres els plau d’arrenglerar-se seguint el perímetre dels trossos de terra i formant un cordó fronterer. Encara en això exerceixen una missió pacificadora; estalvien marges, parets, tous de bardissa i xarxes de filferros, que separen els trossos amb sorruda malfiança i trenquen la unitat de les plantes de conreu.

Aquest arbre dolorós és un arbre bondadós. De la seva bondat ha nascut el seu dolor. El turment que pateix és degut a l’espectacle de les follies de la natura i de les misèries humanes. Ell és el símbol de la pau, i ha hagut de veure la llarguíssima sèrie de catàstrofes, crims i guerres del món.

L’olivera, bona i pacífica, sent pel món i per l’home amor i horror.

© A.Rovira i Virgili (1882-1949) Periodista, escriptor, historiador i polític.
(Teatre de la natura)

Ahir vaig tancar el dia amb aquesta reflexió. I ara l’escric aquí per qualsevol navegant, dona u home que se’n vulgui aprofitar...

Deia el Buda:

És perquè no havíem entès, perquè no havíem copsat quatre nobles veritats, que tant jo com vosaltres, monjos, hem hagut d’anar rodolant per tant de temps d’existència en existència. I quines són, aquestes quatre veritats?

Són la Noble Veritat del Sofriment, la Noble Veritat de l’Origen del Sofriment, la Noble Veritat de l’Extinció del Sofriment, i la Noble Veritat del Camí que porta a l’Extinció del Sofriment. És perquè no les havíem enteses, aquestes quatre veritats, perquè no les havíem copsades, que tant jo com vosaltres, hem hagut d’anar rodolant per tant de temps d’existència en existència.

(La Paraula del Buda, trad. directa del páli d’Amadeu Solé-Lerís, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1984, pàg. 35)

I després de l’Onze de setembre és l’hora d’obrir el cor, la intel•ligència i les mans a un temps nou; temps d’amor, treball i lluita per una pàtria que encara no és a Europa amb llum pròpia!

Amb aquest desig deixo aquí aquest poema.

Les tombes flamejants

Fou una pàtria. Va morir tan bella,
que mai ningú no la gosà enterrar;
damunt de cada tomba un raig d’estrella,
sota de cada estrella un català.
Tan a la vora de la mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor.
Un dia es féu una claror d’albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:
-Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.
Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra,
oh Pàtria de les tombes flamejants!

©Ventura Gassol (1893- 1980) Escriptor i polític
.................................................................................................................................

L’autèntica amistat és com la fosforescència, resplendeix millor quan tot s'ha enfosquit.
(Rabindranath Tagore) (1861-1941) Filòsof i escriptor indi.

El Mestre digué: «No m´afligeix que els homes no em coneguin. El que m’afligiria és no conèixer els homes»
(Analectes de Confuci - Llibre I, n.16)

Obert

Obert, així diu el cartell,
senzillament, obert,
cinc lletres que unides signifiquen pas i vida.

Lluny de l’estiu lent i dispers retrobo el vell quadern,
ordeno els pensaments, els sons i les converses,
la música, els colors, les descobertes.

Només l’amor es resisteix a ser lligat,
el gaudi de l’amor és llibertat...

De qualsevol manera, ara mateix,
obro feliç un nou capítol d’aquest QUADERN DEL RETORN !

©Xavier Martín i Arruabarrena
Tarragona, 5 de setembre de 2008

TANCAT PER VACANCES

I ara, navegant, amb aquest post deixo per uns dies el meu Quadern i marxo sense estris informàtics a gaudir de la natura, del poble, de la música, de la conversa, dels amics (dones i homes), de la bona taula, dels llibres i els pinzells... i sobretot de l’amor i de la vida!.

Mentre aquest bloc resta tancat als meus escrits, queda obert a la teva curiositat i als teus comentaris.

De bell nou, al setembre, faré realitat el nom del meu bloc i tornarà a ser el QUADERN DEL RETORN.

Et deixo, però, amb aquest bell poema i faig meves les paraules del poeta de Roda de Ter. M’identifico amb els seus versos, mentre et desitjo unes BONES VACANCES!

Comiat

No he pas desat la fona. Amb heura escric
aquest meu nom que s’allargassa tant
que cap paret no el contindrà sencer.
Pel fil de veu que em resta faig camí,
feixuc encara d’aquell fast sobrer
-níquels i somnis-, massa rutilant
per oblidar-ne fàcilment l’esclat.
Desavesat de tot, fosc i augural,
visc de sobrances i al llindar mateix
de la més fonda i clara solitud
brando campanes amb batalls de fang.
No vaig ni vinc. Si algú us demana on sóc
podeu respondre que m’heu vist, sorrut
i tendre alhora, a qualsevol indret
des d’on es senti la remor del mar,
al cor del vent, al cim més alt del crit
i al clar recer del ulls de tots aquells
que encara són capaços de d’estimar
febrosament, sense recel ni por.

© Miquel Martí i Pol
(Quadern de vacances-1976)

Qualsevol moment de dolor pot haver estat l’espurna que hagi encès aquest breu poema. Però, ara, em plau escriure’l. Navegant, llegeix-lo! Ara és teu! Guarda’l i fes-lo part del teu pensar...

Diàleg d’urgències

Demà em diràs:
la pluja és nova com l’atzar és vell
i bella aquesta geografia dels nostres cossos.
Però, ara, amb la ràbia i la llàgrima,
mentre fumeja la vella xemeneia,
els ulls badats en maons pàl•lids i ocres antics,
cerquen descans entre el misteri i la innocència.
No és pas això, el ferm desig de no restar disminuït pel sofriment?

Sento el dolor, vel de tristesa,
però l’amor m’ha fet sentir, sense sentits,
un renovat desig d’infant,
amb nou anhel,
vers tot allò més alt i més humà,
diàleg d’urgències auroral.

© Xavier Martín i Arruabarrena
Tarragona, 21 de juliol de 2008

Des d’avui mateix, vull fer d’aquesta cançó la consciència musical del meu bloc. Em plau per la senzillesa de la seva melodia i per la coherència que expressa el seu text; una passió en la recerca d’allò més nou i més lluminós, sense perdre mai el nord de l’esperança...

Pots escoltar-la si entres al meu perfil. Gaudeix-la!

Ideale

Io ti seguii come iride di pace
Lungo le vie del cielo:
Io ti seguii come un'amica face
De la notte nel velo.
E ti sentii ne la luce, ne l'aria,
Nel profumo dei fiori;
E fu piena la stanza solitaria
Di te, dei tuoi splendori.

In te rapito, al suon de la tua voce,
Lungamente sognai;
E de la terra ogni affanno, ogni croce,
In quel [sogno]* scordai.
Torna, caro ideal, torna un istante
A sorridermi ancora,
E a me risplenderà, nel tuo sembiante,
Una novella aurora.

*Per alguna raó desconeguda es canta com a "giorno", paraula que no apareix al poema original. Potser aquesta substitució va aparèixer en alguna versió de la partitura, però caldria verificar-ho.

Música: Paolo Tosti (1846-1916)
Text: Carmelo Errico (1848-1892)

Aquesta nit he mastegat amb fruïció les paraules d’un curt, però profund poema; un poema que ara mateix vull que puguis fer teu. No trobaràs en ell cap pretensió estètica, i sí, la confessió d’una persona que sap on són els seus límits i els accepta, i s’accepta a sí mateixa, i que ho diu amb serenitat i cercant a la fi, tota esperança.

Solstici

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,

a poc a poc i amb molta confiança,

no pas pels vells topants ni per dreceres

grandiloqüents, sinó pel discretíssim

camí del fer i desfer de cada dia.

Reconduïm-la amb dubtes i projectes,

i amb turpituds, anhels i defallences;

humanament, entre brogit i angoixes,

pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,

reconduïm la vida, amb la certesa

que cap esforç no cau en terra eixorca.

Dia vindrà que algú beurà a mans plenes

l’aigua de llum que brolli de les pedres

d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

© Miquel Martí i Pol
(L’àmbit de tots els àmbits-1980)

Com pots apreciar, navegant, aquest quadern va recollint records d’ací i d’allà, o sigui bocins de vida. Avui torno a Cuba. Després d’aquell Conte exòtic i d’una Endreça, vull transcriure un poema, tot ell, amarat de mil imatges càlides, obertes a un paisatge feliç i transparent; un poema dedicat a unes persones que somniaven un país lliure de colònia i esclavatge, on les persones, només les persones fossin els autèntics protagonistes de la seva història. Recorda-ho, llavors era desembre del 1988... fins avui hem travessat camins, hem plorat somnis i el calendari marca un juliol del 2008, potser sense sortida; però, les persones continuen volent allò mateix d’abans... i una casa oberta a tot vent i un futur de goig i d’esperança. I amb esperança com llavors també ho vaig fer, dedico aquest poema a Sílvia Santa Maria, violinista, amiga entranyable, avui lluny del país que va teixir amb esforç, i encara estima a l’alba.

També el vaig escriure en una fulla verda, ara de color marró... i torno a demanar que algun botànic que el llegeixi m’ajudi a classificar...

A l’alba!

A l’alba la cançó,

a l’alba!,

entre litúrgies d’aigua i vidre,

verds canyissars i ritme de maraques,

ardents timbals, llavors marines negres,

coralls vermells,

plomalls de pinya.

A l’alba la cançó,

a l’alba!,

sota un cel nou, dardell i flama,

pell d’aigua i llum,

reflexos de maragda,

escuma vegetal y platja

en soledat, remor d’ocell i dansa.

A l’alba la cançó,

a l’alba!,

enmig d’un vent flairós i mandra,

taronja i llimoner de fusta i ambre,

rom i safrà, alga i escata,

paisatge de sospirs i esvelta palma.

A l’alba la cançó,

a l’alba!,

immers germà en somni i vida,

basteix futurs de goig i d’esperança,

dempeus, ardent damunt la terra,

gegant, rebel,

cridant pels solcs dels segles.

A l’alba la cançó,

a l’alba!.

©Xavier Martín i Arruabarrena
L’Havana, 31 de desembre de 1988

Konstandinos P.Kavafis, poeta grec modern, mitifica la seva pròpia ciutat d’Alexandria d’Egipte on va néixer i morir (1863 – 1933). El poema duu per títol La ciutat, una polis, darrer testimoni d’un hel·lenisme que s’ensorra sense que la nissaga grega, pugui evitar-ho. El nostre poeta Carles Riba, coneixedor de la seva obra, va traduir-lo...

He volgut recollir en aquest bloc la musicalitat del grec i la pulcra traducció d’aquest poema, escrit abans del 1911. Ara només cal situar-te, escoltar a You Tube el text grec i assaborir lentament els seus versos. Què ho passis bé!

La ciutat

Has dit: «Me n’aniré en una altra terra,

me n’aniré en una altra mar.

Bé hi haurà una ciutat millor que aquesta.

Cada esforç meu és una sentència que em condemna;

i el meu cor sembla un mort colgat dins una tomba.

¿Fins quan ha de ser que em romangui

l’esperit en aquest marasme?

Cap on sigui que giro l’ ull i pertot on miro

veig de la meva vida aquí les negres runes,

aquí on he passat tants anys

i he devastat i he fet destrossa»

Uns nous indrets, no els trobaràs,

no trobaràs, no, uns altres mars.

La ciutat, on tu vagis anirà. Pels mateixos

carrers faràs el tomb. I en els mateixos barris

t’envelliràs, i en aquestes mateixes

cases et sortiran els cabells blancs.

Sempre serà en aquesta ciutat que arribaràs.

Cap a uns altres llocs, no ho esperis,

no hi ha vaixell per tu, no hi ha camí.

Tal com has devastat aquí la teva vida,

aquí, en aquest racó petit,

és en tota la terra que n’has fet la destrossa.

© Konstandinos P.Kavafis

(Traducció de Carles Riba)

Ara mateix retorna al meu pensament un altre record d’una inoblidable gira artística a l’illa de Cuba; el lloc, el modest apartament d’uns amics, músics de l’Orquestra i Cor Nacional. Ens vam aplegar amb el pretext de compartit unes viandes aconseguides amb paciència i esforç... però, en el fons, allò que volien era xerrar i poder intercanviar experiències i punts de vista, lluny de qualsevol mirada censuradora... Va resultar una nit càlida, xafogosa i tropical a l’Havana, tot i que era 14 de desembre... Després del sopar i d’una llarga conversa, acompanyat d’algunes companyes i companys de l’Orfeó Català, i mentre sonava aquella pàgina musical de Leo Brouwer que duu per títol Frevo, de l’obra Gismontiana, vaig escriure aquest petit poema que l’endemà copiaria en una fulla verda, ara de color marró... i que espero que algun botànic que em llegeixi m’ajudi a classificar...

Per cert, navegant, si cliques el primer video dedicat a Leo Brouwer podràs escoltar Frevo...

Endreça

Nit cubana d’amistat

i al fons un plor de guitarra,

guitarra que pinta al vent

regust de tendra enyorança.

Dos mons es besen, germans,

de joia, treball, dolor,

mons de foc i d’esperança;

són el teu, germà cubà

i el meu d’allà, terra aimada,

Catalunya a l’horitzó,

aquesta nit encalmada.

©Xavier Martín i Arruabarrena
L’Havana, 14 de desembre de 1988

Ara vull transcriure aquest fragment d’un vell dietari...

Perdre el temps

Confesso que la malaltia m'ha resultat beneficiosa. Tot plegat ha estat un canvi. Aquesta vegada, però, el canvi ha inclòs un desgast evident en un temps molt concret. Un desgast que consum la persona i consumeix el temps. Això no significa pas una pèrdua irreparable, més aviat un guany. Entre d'altres coses he après a valorar la conveniència de perdre el temps contra el criteri generalitzat de no perdre'l. De tant en tant deixar-lo escolar suaument és bo per a l'esperit i per al cos. Perdre el temps per pensar, per somiar, per contemplar la realitat que ens envolta i el nostre propi interior, no és cap fet negatiu, més aviat positiu. I suposa un guany, no una pèrdua.

Enllà d'això, que no és perdre el temps, cal practicar el consell d'en Jordi Llimona a Viure, el seu darrer llibre: «Hem de perdre el temps simplement per perdre el temps. Afavoreix el nostre psiquisme, és necessari per al nostre humanisme, és imprescindible per a la nostra pau. Desconnectar, vagarejar, no pensar en res. Al cap d'una estona ve la tranquil·litat, com una somnolència de segles que se'ns endú, com si sortíssim del nostre cos i suréssim flonjament gronxats en l'aire que ens envolta. Una pau tranquil·la ens penetra i entrem en comunió amb tot. És l'aura del silenci, de la calma, de la serenitat. Sovint mai no emprem tan bé el temps com quan el perdem.»

Jo també puc constatar, des d'aquesta idea, com la malaltia m'ha resultat beneficiosa.

©Xavier Martín i Arruabarrena
(Dietari – 19.03.1997)

De solitud, lectures i silencis

Recuperar la solitud ha estat una de les obsessions d’aquest darrers mesos, una solitud que m’ha permès rescatar espais interiors plens d’un silenci voluntari. I és des d’aquest silenci, consentit i absolut, instal·lat en la tranquil·litat de La Palma d’Ebre que avui tinc un altre llibre entre les mans, i gaudeixo de la seva lectura com en un altre moment em puc trobar amb mi mateix. Ara assajo un vell costum practicat des de temps pretèrits per homes savis i potser també per dones... Un exercici, avui, sovint oblidat i considerat per molts com una tasca sense cap utilitat, però no així per a mi, convençut com estic de que la solitud és el primer pas per aprofundir en l’hàbit de la lectura. I ara que tinc temps, quasi tot el temps del món, puc fer realitat aquella educació dels antics que valoraven la vida interior per damunt de l’excitació i la cridòria buida de sentit. Puc també aprendre a callar, respectar el silenci dels altres i omplir el meu esperit d’aquell clima amarat de capacitat creadora que em permet accedir al món de les paraules amb sentit; a l’espai del llenguatge que es capaç de convocar un estat sensorial pur, com la visió dels colors que em retornen a la vivència límit del buit... Diria que la solitud no només m’ajuda a llegir i escriure, sinó que fins i tot m’ajuda a descobrir nous horitzons entre pinzells i paisatges d’oliveres i ametllers...

©Xavier Martín i Arruabarrena
(Dietari a La Palma d’Ebre-22.02.08)

Una altra obra d'art de Sarahi M.Caballero va inspirar-me aquest breu poema.

Vora meu

Vora meu la teva imatge absent,

rostre misteriós esborrat en el temps.

Només aquell gest estès a la copa,

des de l’ampla sina ornada de perles

al suau pendís dels teus blancs genolls.

Coberta de festa amb negre vestit,

imatge de calma, mancada de nuvi i d’amant,

potser adolorida, potser ja dorment.

Solitària, quieta,

papallona immòbil,

gelada presència.

Encara que sense boca, ni rostre,

m’inspires bellesa i alè.

Desitjo el teu vi,

el goig i la dansa,

compartit afany begut glop a glop

de trèmula mà.

Torna, torna a mi la teva dolça faç

i omple de llum el meus tristos dies

amb el nèctar de Bacus.

No em neguis l’esperança del dia festiu.

Alegra’m el cor

i t’ompliré de petons!

© Xavier Martín i Arruabarrena
Tarragona 17 - 12 - 2007

I aquí està la seva traducció al castellà.

Cerca de mí

Cerca de mi, tu imagen ausente,

tu rostro, un misterio borrado en el tiempo.

Tan solo aquel gesto tendido a la copa,

desde el amplio seno ornado de perlas

al suave declive de blancas rodillas.

Vestida de fiesta, oscuro ropaje,

estampa de espera, sin novio ni amante,

quizás dolorida, acaso dormida.

Solitaria, quieta,

mariposa inmóvil,

helada presencia.

Hasta sin boca y sin rostro,

me inspiras aliento y belleza.

Deseo tu vino,

el gozo y la danza, compartido afán

bebido a sorbitos

de trémula mano.

Vuelve, vuelve a mi tu dulce semblante

y llena de luz mis tristes días con el néctar de Baco.

No me niegues la esperanza del día festivo.

Alégrame el corazón

y te cubriré de besos

de día y de noche!

© Xavier Martín i Arruabarrena
Tarragona 17 - 12 - 2007

Aquesta fotografia és de Sarahi M.Caballero, una magnífica professional i millor amiga. És una de les moltes obres que inclourem en el Quadern de Mèxic, el nostre proper llibre de poemes...

Arrels

A Point Loma, sant Diego, Mèxic,

va caure un arbre centenari, vell venerable,

entre el plany mut de la senzilla gent

i la irònica indiferència d’una genteta insensible.

Va caure sota el dòlar, destral impia en un paisatge de ciment

i cau de rics esquizofrènics.

Recordo les arrels, ciclòpees mans lligades a la terra,

arrels, refugi de mil somnis joves,

arrels, memòria d’horitzons i platja,

arrels de pell lleugerament amarga,

arrels, canals de saba i aigua.

Això no obstant, ençà d’avui ens mancarà el reducte,

potser serà impossible retrobar el racó ombrívol,

no gaudirem mai més d’aquell llit vegetal

on vam sentir el silenci ,

on vam beure la pluja,

on vam rebre la llum d’estius i llunes clares.

A Point Loma, sant Diego, Mèxic,

ja no queden arrels, només queden espectres,

ulls que cerquen el verd prop de la mar,

ulls que vetllen l’absència d’aquell vell venerable…

Això no obstant, tinc avui entre les mans

rescatada per l’ull i la mirada punyent de l’amiga,

una imatge feliç, en negre i gris,

són les arrels d’un arbre centenari!

© Xavier Martín i Arruabarrena

Tarragona 22 - 11 - 2007

Amb el text original en llengua catalana hi afegeixo la seva traducció al castellà.

Raíces

En Point Loma, San Diego, México,

sucumbió un árbol centenario, anciano venerable,

entre el lamento mudo del pueblo llano

y la irónica indiferencia de una gentuza sin conciencia.

Sucumbió bajo el dólar, hacha impía en un paisaje de cemento,

guarida de esquizofrénicos con plata.

Recuerdo las raíces, ciclópeas manos ligadas a la tierra,

raíces, refugio de mil sueños jóvenes,

raíces, memoria de horizontes y playa,

raíces de piel ligeramente amarga,

raíces, canales de savia y agua.

Sin embargo, desde hoy nos faltará el refugio,

quizás será imposible reencontrar el rincón umbrío,

no gozaremos nunca de aquel lecho vegetal

donde sentimos el silencio,

donde bebimos la lluvia,

donde esperamos la luz de veranos y lunas claras.

En Point Loma, San Diego, México,

ya no quedan raíces, sólo quedan espectros,

ojos que buscan verdor cerca del mar,

ojos que velan la ausencia de aquel venerable anciano…

Sin embargo, hoy tengo entre las manos

rescatada por el ojo y la mirada penetrante y amorosa de la amiga,

una imagen feliz, en gris y negro:

¡son las raíces de un árbol centenario!

© Xavier Martín i Arruabarrena
Tarragona 22 – 11 – 2007