AVUI ET DEDICO AQUEST PENSAMENT

«Viure és la cosa més rara del món. La majoria de gent no fa més que existir». © Oscar Wilde, escriptor i dramaturg irlandès (1854-1900).

AVUI NOMÉS UN FRAGMENT

Si una cosa em fa feliç és retornar als llibres que conec; a aquells ja llegits i rellegits. I obrir-los, de bell nou, per omplir-me d’ una quasi familiar i coneguda olor... I després recomanar la seva lectura als amics, als coneguts, i fins i tot, als passavolants... Això també ho vull fer avui.

Sí, ja ho sé... em tornaràs a dir que sóc un pesat. Sempre amb la mateixa cantarella... Et repeteixes més que l’ all! Sabies que això és un signe inequívoc de vellesa? Jo, però, no m’ enfadaré per aquest nou retret. Sense immutar-me, prendré el llibre, i obrint-lo a l’ atzar et dedicaré un fragment amb l’ ànim secret que t’ engrapi i el facis teu.

«Els agradava tot: el bull i la botifarra negra, les magres de pernil i fins la cansalada trobaven bona. És més gustosa que la d’ allà baix, deien.

A mi m’agradava veure com s’ anaven omplint els plats i de la manera que feien servir el ganivet, quasi per a tot. El cosí de la tia fins retallava la mica de greix del pernil i el deixava a la vora del plat. Són més gormands que les paelles, deia l’ oncle. Quan jo tornava els plats a la cuina, l’ aixecava amb dos dits i me’ l menjava, el greix vull dir, que sempre m’ ha agradat aquell gust tan intens, més que la magra, i a més m’ han ensenyat que no s’ ha de fer malbé res.

Els de ciutat són fets diferent, són una mica melindros en això del menjar i de seguida els sembla que són els grans senyorassos, només que treballin darrera d’ un taulell, ja se’ ls puja la fumeta al cap del nas. Això ho explicaven els oncles i jo pla que m’ ho creia de cap a cap, però m’ agradava que els cosins de Barcelona pugessin cada any, perquè era una alegria veure com omplien la casa i s’ abraçaven als oncles tot eixugant alguna llàgrima i repetien: aquesta noia cada cop se us fa més maca; ¡ i quin cabell més ondulat i bonic que té! A Pallarès no es diu “noia” ni “maca”; aquestes paraules que jo entenia sense fer-les servir em feien gràcia i pensava que una llengua és com una eina que cadascú l’ agafa a la seva manera encara que serveixi pel mateix» ...

Aquest és només un fragment del primer text d’ una escriptora de prosa màgica i exquisida. De ben segur que més tard te’ l llegiràs sense recança...

© Maria Barbal i Farré, novel·lista i professora (1949)

Fragment de “Pedra de Tartera” (1984)

FATUÏTAT

Avui també, navegant –home o dona– t’ invito a rellegir un fragment d’ un llibre amable i alhora irònic, agut i compassiu. Un assaig sortit de la ploma i la intel·ligència del pensador de Sueca, el primer i més prolífic dels assagistes contemporanis en llengua catalana.

«¿Què seria de la nostra vida, del nostre viure quotidià i mediocre, si no ens podíem permetre el luxe de la vanitat? L’ home és un animal fatu, l’ únic –dins l’ escala zoològica – que té la possibilitat de ser-ho. Tot ho fem per vanitat. La mateixa ambició, si es proposa un fi intel·ligible, és aquest: no el poder, la riquesa, ni la fama, ni el respecte, sinó el poder, la riquesa, la fama, el respecte, en la mesura que justifiquen la nostra presumpció. Cadascú en la seva òrbita i segons les seves forces, intenta procurar-se això: una vanitat satisfeta. Hi ha qui s’ ho procura pel camí de la humilitat i tot. Es tracta de ser important: a l’ oficina, a l’ acadèmia, entre el veïnat, sobre el paper dels diaris, en les xafarderies de la gent. És la gran manera que ha trobat l’ home –l’ individu, potser l’ individu individualista– de passar l’ estona agradablement. L’ estona o –si voleu– la vida. Que tot és una mateixa cosa.»

© Joan Fuster, advocat, periodista, escriptor i assagista valencià (1922 - 1992) - Diccionari per a ociosos (1963)

SOM UNA NACIÓ

També Catalunya ha viscut i viu el seu pas col·lectiu pel laberint, fugint de l’ amenaça de la bèstia. Avui podràs descobrir-ho en aquests ciutadans valents que presents a Brussel·les reivindiquen el dret de la nostra nació a la seva autodeterminació entre els pobles lliures d’Europa. I si per alguna raó, que ara no ve al cas d’ anomenar, la teva presència física no és al seu costat, apropa’ t al centre del teu poble o ciutat i reivindica el mateix dret davant el teu Ajuntament, o fes un gest que t’ uneixi a ells i et confirmi com a membre actiu de la nació catalana!

Recorda ara el pensament d’ un home que creia en el futur del nostre poble:

«Amb missatge llarg o curt, Catalunya viu perquè ha de fer quelcom a la història. Això és llei divina i natural, que no admet monstruositats biològiques. O surem o ens enfonsem. Pel fet que hàgim surat durant els quatre segles més aguts de Minotaure, ens certifiquem de la realitat de la nostra existència. [...] La vida dels catalans és un acte d’afirmació continuada: és el sí, no el si. Per això el primer ressort de la psicologia catalana no és la raó, com els francesos; la metafísica, com en els alemanys; l’empirisme, com en els anglesos; la intel·ligència, com en els italians, o la mística, com en els castellans. A Catalunya el mòbil primari és la voluntat d’ésser. Aquesta voluntat és indefugible, indeformable i impercaçable.»

© Jaume Vicens Vives, historiador català (1910-1960)

UN BELL PENSAMENT

«El futur pertany als qui creuen en la bellesa dels somnis».

© Eleanor Roosevelt, escriptora i activista nord-americana (1884-1962)

{font de la cita: Minimàlia.net}

MARÇ

Si contemples la miniatura que avui t’ofereixo, potser creguis que aquesta parella no s’ocupa en cap feina difícil; les tasques de jardineria no són pas ocupació de pagesos. I a més de creure-ho, també ho certifiques observant el delicat folre color salmó, visible sota la túnica marró que duu l’ home i les seves calces blaves i el capell vermell. Tot et fa pensar que es tracta d’ un burgès afeccionat. Malgrat aquesta teva personal apreciació, la seva feina en els ben treballats parterres no crec li sigui fàcil. Només cal mirar el seu rostre que denota trets d’ esforç i una forta voluntat...

Tampoc el treball de la dona és fàcil; la forçada posició dels seus braços dibuixa el camí dels arbusts que hauran d’ entrellaçar la tanca del jardí. Però, si li mires els peus, el seu aspecte és harmoniós com si es tractés d’ un pas de dansa, com a punt d’ iniciar una pavana. I aquesta sensació s’ accentua amb el blau de la seva túnica i el blanc del seu davantal i del seu tocat.

Darrera la parella treballadora pots observar els perfils blaus i grisos d’ una tardana arquitectura gòtica que ens situen l’ escena gens lluny de la vil·la. Al fons s’ obre un paisatge que sembla perdre’ s en la llunyania.

Corona l’ escena, dins un globus roig, el signe astrològic d’ Àries –que regeix Mart– del 21 de març al 19 d’ abril.

© La il·lustració d’aquest post procedeix del llibre Bekränzter Jahreslauf, Insel Verlag. Frankfurt am Main, 1979.

UN PENSAMENT INTEL·LIGENT

«El problema que hi ha al món és que els bojos i els fanàtics sempre estan molt segurs d’ells mateixos, mentre que els més assenyats sempre estan carregats de dubtes».

© Bertrand Russell, filòsof i matemàtic britànic (1872-1970)

{font de la cita: Minimàlia.net}

LA TRUITA DE L’ ERMITÀ

Avui que ja ressonen les absoltes del Carnaval, et vull obsequiar amb un conte curiós. Curiós i d’ un humor vuitcentista... Un conte que presagia aquella trista i llarga quaresma d’ altres temps... Llegeix-lo i passa-t’ho bé!

“Dins d’ una cova , en el més aspre de la muntanya, un ermità feia vida penitent, complint els seus vots, que el tenien apartat del mundanal brogit. Herbes boscanes i aigua d’una font veïna constituïen el seu aliment. En premi d’ aquestes privacions i del fervor de ses pregàries, diu que, de tant en tant, un àngel venia a confortar-lo amb sa presència. Però, un dia, tal com es presentava en el principi del món Adam i Eva la poma que va causar sa perdició i la nostra, s’ oferí a la vista de l’ anacoreta un ou blanc i gros, que l’home no pogué entendre de quina mena d’ ocellot procedia. Mirant-se’ l i tornant-se’ l a mirar, li vingueren temptacions de menjar-se’l...

Però, i els vots d’ abstinència que havia fet? Com, pel goig d’ un moment, havia de trencar-los? Més, per altre cantó, aquell ou semblava estar allí abandonat. Mirat contraclaror, no s’ hi veia senyal que hagués estat covat, i si no arribava a fecundar-se, no fóra una llàstima viva que s’ hagués de perdre?

Poques metzines no maten, –deia , en conclusió.

I va determinar menjar-se’ l.

Pres el determini, va sobrevenir-li un dubte.

Menjar un ou al cap de tants anys d’abstinència, valia la pena de fer-ho de la millor manera possible. Beure’ l, fóra cosa molt breu; però, coure’ l sense tenir plat ni cosa que ho semblés, com era possible?

Ja anava a trencar l’ ou per tirar-se’ l coll avall, quan va ocórrer-li una idea enginyosa.

Ell guardava un xic d’ oli i, demés, un gros llibre que li servia per ajudar-lo en les seves meditacions; tenia al capdavall unes fulles blanques i, per tant, sobreres. N’ arrenca una, l’ unta ben bé; la passa pel flam d’ una fogarada que encén amb herba seca, trenca l’ ou, el remena dins de la mateixa closca i l’ aboca al paper que ja està a punt d’ encendre’ s. Ben feta o mal feta, ja té una truita. Després, mirant d’ adobar-la amb tots els recursos que el lloc pot oferir-li, cerca plantes aromàtiques i, amb parsimònia, n’ aplica al guisat. Encara més: cull herbetes pròpies d’enciam i, amb l’ oli, n’ amaneix una porció damunt d’ una pedra. Fet això, comença el solitari a tastar el seu festí.

Troba que tot allò té mil gustos i que més en tindria encara si hi hagués un xic de sal i pogués acompanyar-se amb un bocí de pa... Pa i sal només li mancarien; però amb la porció convenient de vi, la festa seria completa.

Caminant la fantasia pel camí de tals refinaments, les primeres mossades, va deixar-lo amb el bocí clavat a la gola a la presència de l’ Àngel. Venia, l’ esperit celestial, amb el semblant trist.

–Misericòrdia! Perdó! –demana l’ anacoreta caient agenollat. –Em proposo mai més tornar-hi... Misericòrdia! M’ ha temptat el diable.

–Eh! No clavem mentides; no llevem falsos testimonis, –cridava l’ al·ludit, apareixent. –Tu diràs el que voldràs; però, el cert és que jo, mai, mai, en ma vida, hauria imaginat que en un paper es poguessin fer truites.

© Frederic Soler (Serafí Pitarra) [1839- 1895] dramaturg, poeta i empresari teatral.
© Il·lustració de Xavier Nogués (1873-1940). Pintor, gravador i dibuixant.

LA FRASE

Quantes hores m'ha robat la poesia,

que serien avui coneixement!:
podria ser un expert
en totes les branques de la física,
és cert,
però no per això deixaria de morir
—i sabria més del món i menys de mi—.

© David Jou, físic i poeta
«Escuma i turbulència», dins L'huracà sobre els mapes (2004)

{font de la cita: Minimàlia}

VISITA L’ HEMEROTECA

La lectura és una activitat plaent i benèfica. I no només de llibres... A voltes cal visitar les nostres hemeroteques per ajudar-nos a reflexionar...

Avui, al fil de les celebracions que et recordava al darrer post d’ahir, vull recuperar la vituperada –per alguns– memòria de Charles Darwin.

Així podem llegir en un article publicat al diari AVUI, el proppassat dissabte, 7 de febrer:

És hora de reivindicar Darwin

«El Museu d'Història Natural de Londres -una veritable catedral de la ciència, també en l'estil neogòtic de la seva façana- alberga aquests dies l'exposició més gran que s'ha fet mai sobre la figura i l'obra de Charles Darwin. Estem parlant, possiblement, del britànic més determinant de la història de la humanitat. Més que grans estadistes com Winston Churchill o el rei Enric VIII; més que escriptors com Shakespeare o Virginia Woolf. És per això que em va sobtar llegir en una enquesta al diari The Independent que el 48% dels britànics no creuen en la teoria de l'evolució de les espècies. El creacionisme -és a dir, que som descendents directes d'Adam i Eva- és la versió preferida per explicar l'origen del món, fins i tot a la descreguda i pèrfida Albió. Qui s'ha dedicat a predicar el creacionisme més primitiu en una nació culta i liberal com és Anglaterra? Precisament al Regne Unit, on l'Església anglicana ha estudiat i teoritzat més sobre els dogmes cristians, i ha fet compatibles com cap altra religió la fe i la raó. M'agradaria pensar que es tracta d'una onada de conservadorisme. Que les noves generacions s'aferren als valors tradicionals davant les incerteses de la globalització. Però em temo que no és això. Estem, més aviat, davant l'entronització de la ignorància. Som víctimes d'una falta generalitzada de coneixements sobre la ciència, sobre l'enginyeria, sobre els moviments socials... Preferim creure en explicacions fàcils i maniquees sobre tot el que ens envolta i no entenem: sigui el terrorisme d'arrel islàmica, siguin els nous models d'estructura social, sigui la crisi econòmica. Potser és que la religió ofereix respostes fàcils i absolutes, que és el que necessitem en una època en què els bestsellers són els llibres d'autoajuda, no els tractats científics. Aprofitem els 150 anys de Sobre l'origen de les espècies per reconciliar-nos amb la ciència».

© Toni Cruanyes, periodista i director en funcions del diari AVUI.

UN DOBLE ANIVERSARI

Després d’una setmana sense editar cap post, avui dos!. Abans, una cita del Michelangelo, i ara un record per un home genial.

Doncs, mira per on, enguany doble festa per a la ciència; celebració del 200 anys del naixement del naturalista anglès Charles R. Darwin i 150è. aniversari de la publicació de L’ origen de les espècies, un dels llibres més controvertits de la història.

«Quan em trobava a bord del vaixell de Sa Majestat Beagle, com a naturalista, vaig quedar fortament colpit per certs fets en la distribució dels éssers que habiten a l’ Amèrica del Sud i per les relacions geològiques entre els habitants presents i passats d’ aquell continent. Em semblà que aquests fets aclarien una mica l’ origen de les espècies, aquest misteri de misteris, com ha estat anomenat per un dels nostres més grans filòsofs».

Així, amb aquesta modèstia, comença a presentar els seus estudis aquest científic genial. Unes dades que canviarien el curs de la ciència i iniciarien la biologia moderna. I que en el seu temps van suposar un trasbals considerable perquè entrava en contradicció amb els imperatius religiosos... Sense que això vulgui dir que, avui –en ple segle XXI– no existeixin encara detractors que odiïn els seus plantejaments.

Crec que el millor homenatge a aquest home genial és rellegir L’ Origen de les espècies (en la nova edició publicada per Edicions 62) i l’ Autobiografia de Charles Darwin (aquesta, primera traducció en català feta per Mètode/Publicacions de la Universitat de València). Sense oblidar les narracions dels seus viatges a bord del Beagle...

UN PENSAMENT SAVI

« Diuen que m'estic fent vell. Potser sí que és veritat, puix que faig versos! »

© Michelangelo Buonarroti, escultor, pintor i arquitecte italià (1475-1564)

{font de la cita: Minimàlia}

POEMA PER UN TEMPS DE PATIMENT

Aquesta tarda avança, adolorida i lenta, entre plecs de paper i una lectura fascinant... Després cal escriure un post pel navegant de tots els mars. El cos, però, es resisteix a fer-ho; la mà no vol... és temps de patiment! Només em queda el llibre de l' amic, els mots i un pensament idèntic. Avui t' oferiré un poema seu en sintonia amb el meu interior, mortificat per un fibló constant. De ben segur, potser, serà un illot de pau aquest capvespre.

SALVEU-ME ELS ULLS

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.

Salveu-me la mirada; que no es perdi!

Tota altra cosa em doldrà menys, potser

perquè dels ulls me'n ve la poca vida

que encara em resta, i és pels ulls que visc

adossat a un gran mur que s'enderroca.

Pels ulls em reconec i em palpo tot

i puc sentir i tocar i escriure i créixer

fins l'altura màgica del gest,

ara que el gest se'm menja mitja vida

i en cada mot vull que s'hi senti el pes

d'aquest cos feixuguíssim que no em serva.

Pels ulls em reconec i em palpo tot

i vaig i vinc per dins l'arquitectura

de mi mateix, en un esforç tenaç

de percaçar la vida i exhaurir-la.

Pels ulls puc sortir enfora i beure llum

i engolir món i estimar les donzelles,

desfermar el vent i aquietar la mar,

colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.

Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.

Viure, bo i mort, només en la mirada.

© Miquel Martí i Pol
Quadern de vacances (1976)

FEBRER

Al febrer no hi ha massa a dir de la feina del pagesos. Potser no poden fangar ja que tot està glaçat... L' hivern avança lentament. Amb pas pesant, indolent, tot es desperta. Amb ritme monòton s' inicia la acció rutinària de la neteja dels boscos com així ho pots veure en aquesta senzilla i habitual tasca de la freda estació: la recollida de la llenya.

El pagès centra l' escena com si d' una obra mestra es tractés. Cobert amb vestimenta d' un blau cendrós i calces verd poma; recobertes les cames amb gruixudes mitges de llana blanca ; cofada la testa amb l' habitual gorra de pell amb orelleres, deixa entreveure els braços, coberts amb una brusa vermella. El gest dibuixa el cop amb un matxet corbat contra la llenya seca. L' eina avança entre tronc i branca, inflexible, ferma; la cama dreta fent força, l' esquena lleugerament inclinada. Tot en ell expressa, en perfecte equilibri, la imatge feréstega i lliure de la natura. Avança dels arbres grossos als petits; estella els buscalls, i les soques i els tions de roure a cops de destral; altres vegades empra masses i tascons...

A l' esquerra de la miniatura, la pagesa –dona forta i esforçada– lluita amb les branques escampades i rebels que semblen fugir del seu feix. Talment resulta una escena divertida.

Al fons el poble emmurallat, castell i cases, i un verd i pàl·lid vel de llum que ens deixa sentir la freda transparència de l' aire de febrer.

Remata la pintura, encerclat dins un globus rogenc, el signe astrològic de Peixos –el Piscis ancestral– que regeix Neptú del 19 de febrer al 20 de març.

© La il·lustració d'aquest post procedeix del llibre Bekränzter Jahreslauf, Insel Verlag. Frankfurt am Main, 1979.

AHIMSA, LA NO – VIOLÈNCIA ACTIVA

L' autor d' aquest principi ètic, Mahatma Gandhi, va ser assassinat per un fanàtic hindú, avui fa 51 anys, el divendres 30 de gener de 1948.

Des del seu naixement a Porbandar (l' Índia) fins a la data de la seva mort, la seva vida és un constant treball de recerca i descobriment de sí mateix i d' altres cultures i religions. Estudia Dret al Regne Unit de la Gran Bretanya alhora que inicia un intent de síntesi del cristianisme, islamisme, budisme i la seva pròpia religió, el jainisme. Així influït per aquestes creences, la influència pacifista del novel·lista rus Lleó Tolstoi i la seva llarga estada a Sud-àfrica, elabora un mètode per aplicar el principi de la no violència (en sànscrit: ahimsa) en el terreny polític.

L' aplicació d' aquesta norma de conducta dóna fruits en la seva lluita pacífica en favor dels llavors anomenats, despectivament, samis, membres sense drets reconeguts de la nombrosa colònia hindú al país sud-africà. L' any 1915, de tornada a l' Índia, la multitud d' accions pacífiques endegarà un decisiu procés que culminarà amb la total independència de l' imperi britànic. Ell mateix serà un viu exemple d' austeritat de vida; teixeix els seus vestits i cultiva els aliments per rebutjar el jou imperialista i colonial; combat les contradiccions de l' hinduisme defensant els drets de la casta dels pàries o intocables. Lidera campanyes de desobediència civil negant-se a pagar els impostos i obeir les autoritats britàniques. Fa carrera política dins el partit del Congrés Nacional Indi. Pateix els problemes de repartiment de poder i representació política en estats indis de majoria musulmana. La manca d' enteniment amb la Lliga musulmana origina enfrontaments continuats. A fi i efecte d' evitar una guerra civil el país es divideix en l' actual Índia, Pakistan i Bangladesh.

Avui, aniversari del seu assassinat, el món reconeix en ell la figura d' un gran ideòleg i polític dedicat a modificar les relacions humanes en l' àmbit nacional i internacional, advocant pel diàleg i l' enteniment entre les parts; abordant els problemes des de la seva arrel; lluitant pel reconeixement dels drets humans, la reducció de la pobresa i la plena instauració de la democràcia en vista al ple desenvolupament social i econòmic de tots els pobles...

«¿He de suportar aquells que em creen dificultats o els he de destruir?» No només cal, suportar, ens hem d'esforçar per idear els mitjans que els persuadeixin. Aquest és, segons Ghandi, el camí de l' ahimsa. No només un camí que consisteix en no fer mal a cap ésser viu (això és només una part). El fonament de l' ahimsa és «la unitat de totes les vides; amor a tots els éssers vius, amor universal»

UN INSTANT DE REFLEXIÓ

«M'agrada dubtar tant com saber. »

© Dante Alighieri, poeta italià (1265-1321)

{font de la cita: Minimàlia}

UN POEMA DE WALT WHITMAN

Avui també el meu post et duu la paraula d' un poeta de veu càlida i apassionada; la veu de Walt Whitman en el poema 18 del Cant de mi mateix. Assaboreix-lo en una traducció que Agustí Bartra i Lleonart , també poeta, va fer del text anglès.

Amb sorollosa música vinc, amb els meus timbals i cornetes,

no sols executo marxes per als vencedors reconeguts,

les executo també en honor dels vençuts i els morts.

T' han dit que és bo guanyar-te el dia?

Jo dic que és bo de caure, les batalles es perden

amb el mateix ànim amb què es guanyen.

Toco i redoblo pels morts,

bufo fort i joiós l' embocadura per ells.

Llanço visques pels fracassats,

per aquells que els vaixells de guerra dels quals s' enfonsaren al mar,

per aquells que s' hi enfonsaren,

per tots els generals que van perdre batalles, per tots els herois vençuts,

pels innumerables herois desconeguts,

semblants als més grans herois coneguts!

©Walt Whitman, (1819-1892). Poeta, assagista, periodista i humanista nord-americà.

(Cant de mi mateix (1855) Poema 18.