I AVUI –ENCARA– BARÇA I SEMPRE BARÇA !

Sí. Encara ens cal parlar del Barça ! I no només per la seva triple victòria: Copa, Lliga i Champions (com cantem a la cançó, possible hit de l’estiu). Cal parlar del Barça per com juga, pel seu joc intel·ligent i modèlic, per practicar aquell esperit esportiu que no és moneda corrent en els estadis... Amb alegria, cal parlar del Barça una i altra vegada. Que sí ! No posis aquesta cara de circumstància ! El nostre Barça és “més que un club”. És també la Casa comuna de molts nouvinguts, ara ja emocional i raonadament conciutadans nostres, nous catalans i catalanes, mal pesi a certs elements que els voldrien a milers de quilòmetres lluny de la nostra terra. El Barça, aquesta temporada ha estat (també en els seus més de cents anys d’ història) i promet ser, un exemple de treball ben fet, de constància i d’ esforç en equip. Aquests ingredients han proporcionat títols, prestigi i crèdit pel futur... Tant de bo el seu exemple arreli en la nostra societat i ens ajudi a superar les dificultats presents !

Enhorabona a tot el Club ! Felicitem-nos “culers” ! VISCA SEMPRE EL BARÇA!

© Foto Àlbum Champions 09 (Facebook)

Agraïments a Indiketa Núria Casademont.

MAIG

Avui, primer aniversari d’aquest QUADERN DEL RETORN, celebro i honoro el mes de maig amb aquesta miniatura.

Paga la pena de contemplar aquest ubèrrim paisatge; el bosc s’enfila pel pendent, suau i verd. I en la llunyania, retallat en un cel blau de somni, un castell: agulles i merlets. Si mires el llac, tal volta els veus repetits sobre l’aigua.

Un cavall de crinera blanca i serrell noble centra l’ escena. El palafrè llueix guarniments daurats. Inflant el pit contra el vent duu el pas, ferm i segur.

Crec, però, que l’ esplendor de maig empal·lideix enfront la feliç estampa dels nuvis. Damunt el dors, cavalca un jove, feliç i romàntic, amb falcó sobre el guant de la mà esquerra. Es veu bell i formós, des del cap, cofat amb barret de vellut, fins les polaines amb esperons. Sobre el gipó llueix una cadena d’ or.

A la gropa, darrera seu, la núvia, motiu de tants instants joiosos. Els ulls, entrellucats pudorosament, sense deixar entreveure el ribet de les pestanyes. Les galtes lluint acolorides per la gaubança. De la còfia flamenca volen les randes en l’ aire de maig. Cobreix l’ esvelta figura, fins els peus, un vestit roig de festa, ornat i amb mànigues, coll i cosset.

Al rerefons, arbres frondosos s’ entrellacen a manera de ventall, un arbust carregat de flors aixeca les seves branques i el freixe treu el cap rialler...

Presidint tota l’ escena, dins un globus blavís, el signe astrològic dels Bessons –que regeix Mercuri– del 21 de maig al 20 de juny.

© La il·lustració d’aquest comentari procedeix del llibre Bekränzter Jahreslauf, Insel Verlag. Frankfurt am Main, 1979.

UNA REFLEXIÓ INTEL·LIGENT

«Gosa saber! Tingues coratge de fer servir el teu propi enteniment! ».
© Immanuel Kant, filòsof alemany (1724-1804)

{font de la cita: Minimàlia}

AVUI ÉS SANT JORDI

Rellegint la Història de Catalunya de Ferran Soldevila i la Història Nacional de Catalunya d’ A. Rovira i Virgili podem extreure el resum que sobre «la devoció a sant Jordi» va fer el periodista J. M. Cadena.

«Els cavallers catalans que tornen de Terra Santa són, el segle XII, els més probables introductors a Catalunya i Aragó de la devoció a sant Jordi. Encara que abans entre la noblesa és més popular sant Martí –re cordem els primers versos del poema «Canigó» de Jacint Verdaguer– , a la ratlla d’ Aragó i en altres indrets comencen a aixecar-se capelles en honor del cavaller de Capadòcia que deslliurà una donzella i al seu poble del drac que els tenia dominats. La piadosa llegenda és ben acceptada i a la batalla del Puig, a València, l’any 1237, el sant cavaller ja hi participa de manera miraculosa perquè els cristians conquereixin la ciutat, segons diu la Crònica de Jaume I. També es troba en la conquesta de Mallorca i en altres batalles. Els almogàvers porten una senyera amb la imatge del sant i entren en combat al crit de «sant Jordi!, sant Jordi!».

Pere III funda l’ orde dels cavallers de sant Jordi i el 23 d’ abril de 1378 se celebra amb una festa el trasllat d’ un os del braç del sant a la capella reial.

La diada de sant Jordi ja és festa de precepte a València l’ any 1343; Mallorca la comença a celebrar el 1407 i Barcelona no fa la declaració fins el 1456, i és seguida per Lleida i altres ciutats catalanes.

Encara que es dubta de l’ existència real de sant Jordi, a la Generalitat de Catalunya li són lliurades solemnialment i èpoques diferents una costella i una ampolleta amb sang que diuen que són relíquies del sant cavaller».

I així entre història i llegenda, la festa de sant Jordi és, però, una mostra real de la vitalitat cultural del nostre país.

Espero visquis una molt bona jornada!

DEMÀ SANT JORDI

Demà sant Jordi: la festa espontània; aquella que celebrem sense vermell al calendari. Només amb el color de l’ amor a la bellesa i a la cultura. Festa d’ una Pàtria que encara no és plena. I per això, per començar a sintonitzar, t’ obsequio navegant –home o dona– aquest fragment deliciós del seu llibre El jardiner. Ara ja és teu, gaudeix-lo!

«Vaig collir la teva flor, oh, Món!

La vaig estrènyer contra el meu cor i em quedà clavada l’ espina.

Quan s’ acabava el jorn i ja s’ enfosquia,

la flor era marcida, però em quedava el dolor.

D’ altres flors d’ orgull i perfum vindran a tu, oh, Món!

Però per a mi ja ha passat el temps de collir flors,

i, a través de la fosca nit, no tinc la meva rosa;

sols em resta el dolor.

© Rabindranath Tagore, escriptor, poeta, compositor i filòsof indi (1860 – 1941); guardonat amb el Premi Nobel de Literatura, l’ any 1913.

REPÚBLICA CATALANA

El 12 d’ abril de 1931, a les eleccions municipals, Esquerra Republicana de Catalunya va aconseguir a Barcelona un triomf electoral. Vint-i-cinc, dels trenta-tres que presentava van obtenir escó al consistori, mentre que Acció Catalana, aspirant a obtenir la majoria es quedava sense cap representant i resulta derrotada. Els radicals treuen tretze llocs i la Lliga en guanya dotze. Aquestes eleccions a Catalunya, Madrid i moltes poblacions espanyoles suposen el triomf de les candidatures d’ esquerres. Això suposa la caiguda de la Monarquia i l’ adveniment de la segona República Espanyola.

Després d’ aquests resultats, Francesc Macià, proclama el 14 d’ abril, la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques i l’endemà mateix constitueix el primer govern provisional. Aquest fet preocupa el govern provisional de la República Espanyola, que quatre dies després envia a parlamentar els ministres Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d’ Olwer. Les tenses converses es tanquen amb un acord; el consell format a Barcelona actuarà com a govern de la Generalitat de Catalunya. Això suposa la recuperació d’ un nom històric, la resolució d’ un conflicte i l’ apertura d’ una nova forma d’ autonomia catalana.

UNA APROXIMACIÓ BIOGRÀFICA

El coneixement de l’ Altre ajuda al diàleg. Aquesta afirmació, per a mi, òbvia, és moltes vegades ignorada. És per això que avui navegant –home o dona– t’ ofereixo quatre ratlles biogràfiques d’ un home que potser coneixes, però que no has considerat important per créixer com a persona.

De primer, recordar-te que Siddharta Gautama va veure la llum d’aquest món a Kapilavastu, Lumbini, actual Nepal, aproximadament vers l’any 566 aC., i que el va deixar el 486 aC. Era fill d'una rica i influent família. Als 29 anys va abandonar tot el seu benestar i començà una vida d'asceta errant. Ens trobem, llavors, en un moment de decadència de l’hinduisme vèdic. S’endinsa en l’estudi i coneixement dels Upanixads i, als 35 anys, faltat de mestres i cansat de recerques sense fruit, aconsegueix el que anhelava. Obté una experiència que el converteix en el Buddha, «l’ il·luminat», en un llarg procés que la tradició ha resumit en set setmanes. Arriba així a la percepció de la radical impermanència i inconstància última de tot. L’ ésser humà pateix perquè es pren massa seriosament ell mateix i les coses. Aquesta deducció no l’ aboca al cinisme i sí, a una compassió i saviesa cada dia en augment. I sota l’ arbre de Gaya sorgeix el buddhisme; ha descobert el misteri de l'alliberament, el nirvana.

Després de la il·luminació, Buda va iniciar la propagació del seu dharma o veritat budista; una religió fonamentalment cognitiva o gnòstica, però alhora extremadament pragmàtica. El Sermó de les Quatre Nobles Veritats constitueix el nucli del budisme.

Va morir als 80 anys havent assolit primer el cessament o neutralització del desig i l'acció, és a dir, el nirvana.

REFLEXIÓ

«Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum».

© Salvador Espriu , escriptor (1913-1985)

{font de la cita: Minimàlia}

ABRIL

La primavera ho transforma tot... també ho fa el miniaturista, autor d’ aquesta pàgina del calendari. El seu mestratge aconsegueix allò més difícil; transmetre les sensacions tèbies i humides de la nova estació. Sens dubte, una tasca més feixuga que plasmar els trets clars i definits de l’ hivern. I així ens mostra els tons verdosos del fullatge de l’ arbre, els foscos del faig i els suaus de les fulles a mig vestir. Pinzellades de flors blanques en l’ herba verda, i dues orenetes dibuixant el seu vol sobre el cel blau damunt el mirall platejat del rierol.

L’ escena, a les portes de la ciutat, té com a protagonistes una parella adulta en una barreja indestriable d’ humor primaveral i dignitat burgesa. Ambdós passegen entre els pujols verdejants i els arbres que rebroten. L’ home vesteix amb dignitat; cobreix el seu cap amb un barret de vellut, i duu una cenyida túnica blava, un abric negre i bossa daurada a la cintura. Com correspon a l’ estació recolza, divertit, una florida branca damunt l’ espatlla; s’ ha tallat un llarg bastó i mira amb benvolença la seva glòria domèstica.

La dama ha recollit amb el seu braç la falda blau, potser massa llarga per caminar damunt l’ herbei... i deixa entreveure la faldilla interior color vermell amb orla blanca. Un quisso blanc amb ornat collaret evidencia l’ alt nivell del seu rang, mentre observa atent els moviments dels seus amos.

Presideix l’ escena, dins un globus groguenc, el signe astrològic de Taure –que regeix Venus– del 20 d’ abril al 20 de maig.

© La il·lustració d’aquest comentari procedeix del llibre Bekränzter Jahreslauf, Insel Verlag. Frankfurt am Main, 1979.

UN ARTISTA GENIAL

Ahir, 30 de març, però del 1853, naixia a Groot-Zundert (Països Baixos), Vincent Van Gogh. Fill d’ un rector rural calvinista. El seu germà Theo, nascut quatre anys més tard, va jugar un paper molt important en la vida artística de Vincent. L’ any 1869, va treballar a la Galeria Artística Goupil, de La Haia i Brussel·les; el seu oncle n’ era soci. Viurà un temps a Londres i més tard a Paris; aquest serà un període de lectures intenses i visites als museus. De tornada a Amsterdam ingressarà en el seminari teològic, però el seu intent per ingressar no reeixirà. Posteriorment, una predicació apassionada i peculiar als obrers del Borinage, zona minera belga, provocarà la seva expulsió i el final dels seus estudis teològics. El 1880, retornarà al Borinage per dibuixar els miners i les seves famílies i és llavors quan decideix de fer-se pintor.

En aquesta primera etapa, els consells i l’ ajuda del seu cosí, Antoine Moure –pintor – seran decisius. L’ any 1882, haurà realitzat la seva primera pintura a l’ oli i vàries litografies. Retorna a Nue on es dedica entre d’ altres afers a pintar els teixidors locals. El 1885 pinta els seus famosos “Menjadors de patates”. Visita Anvers i Amsterdam on queda impressionat per l’ obra de Rembrandt. L’ any següent, viatja a Paris on viu amb el seu germà Theo, i durant un període de dos anys d’ estudi coneix Gauguin, Bonnard, Toulouse-Lautrec, Seurat, Degas, Pissarro i d’ altres. S’ interessa per l’ ús del color dels impressionistes, per l’ obra de Rubens i pels elements de dibuix dels gravats japonesos. Pinta retrats i paisatges propers a Paris, exposats a la sala del marxant d’ art, P. Tanguy.

El 1888, avorrit de Paris i de la freda vida ciutadana, abandona la capital pel clima càlid d’ Arlès, al sud de França. Captivat pel seu paisatge de vius colors pinta uns dos-cents quadres de gran bellesa. Entre ells “Girasols” i la “Nit estelada”. Temps després, invitarà Gauguin a afegir-se’l a un «estudi cooperatiu» projectat inicialment per afegir a d’altres artistes, però, les diferències entre els dos pintors provocarà una sèrie de baralles. Després de la mutilació de la seva pròpia orella és hospitalitzat, i a petició pròpia tractat al manicomi de Saint Rémy. En aquell ambient enllestirà, de memòria, diversos quadres i còpies de l’ obra de Rembrandt, Delacroix i Millet. El 1890, el seu germà Theo aconsegueix que sigui el pacient particular del doctor Gachet, especialista en malalties mentals i mentor de les arts a Auvers. El mes de juliol del mateix any, durant un període de depressió degut a la epilèpsia, es dispara un tret i mor als dos dies.

De fet, va ser l’ any 1880, als seus 27 anys, quan Van Gogh comença el seu treball més compromès com artista. Abans, només havia realitzat dibuixos ocasionals; d’ alguns en tenim mostra a les seves cartes a Theo. La seva primitiva pintura «holandesa» es caracteritza pels colors obscurs, les formes pesants i els temes inspirats en la pagesia i els seu treball. Serà l’ arribada a Paris, l’any 1886, el detonant que canviarà la seva paleta i els seus temes. Llavors va adoptar les tècniques impressionistes, en especial el concepte puntillista de Seurat, i va pintar flors, vistes de Paris i retrats que li van permetre experimentar aquelles noves idees.

© Aquesta pintura du per títol [Roses i anèmones] Vicent Van Gogh, (1853-1890)

UN MÓN DE CONTES

El 25 de març de 1835, l’escriptor danès Hans Christian Andersen publicà el seu primer conte. A més de novel·les, poesia i teatre, va escriure també una autobiografia i va publicar valuosos llibres de viatges fruit de les seves experiències.

Però, de fet (tot i que resulti curiós) Andersen no tenia gaire interès en els seus contes de fades, encara que és gràcies a ells que és recordat avui en dia. Tot i això va continuar escrivint-los. En els primers contes que va publicar explicava històries que havia sentit de petit, però gradualment va començar a crear les seves pròpies. En total va escriure més de cent seixanta contes que han estat editats en més de cent idiomes.

Recordem entre d’ altres: L’ aneguet lleig, Jack i la mongetera màgica, Història de la Reina de les neus, El rossinyol, El senglar de bronze, La sireneta, El soldadet de plom, El vailet trapella, La venedora de llumins...

Avui te’n ofereixo el primer de la llista, però si vols capbussar-te en una selecció dels seus contes més representatius trobaràs una adaptació feta per Albert Jané en una edició molt acurada de l’Editorial Combel, amb il·lustracions de Jordi Vila i Delclòs.

«Com cada estiu, a la Senyora Ànega es va posar a covar els seus ous i totes les seves amigues del corral estaven desitjoses de veure els seus aneguets, que sempre eren els més bonics de tots. Va arribar el dia en què els aneguets van començar a obrir els ous a poc a poc i tots es van reunir al voltat del niu per a veure'ls per primer cop. Un a un varen anar sortint, fins a sis preciosos aneguets, cadascun d'ells acompanyat pels crits d'alegria de la Senyora Ànega i de les seves amigues. Tan contentes estaven, que van trigar una mica a adonar-se'n que un ou, el més gran de tots set, encara no s'havia obert. Tots van concentrar la seva atenció en l'ou que romania intacte, fins i tot els aneguets acabats de néixer, esperant veure algun signe de moviment.

Al cap de poc temps, l'ou es va començar a trencar i en va sortir un ànec somrient, més gran que els seus germans, però, sorpresa!, moltíssim més lleig i malgirbat que els altres sis... La Senyora Ànega es moria de vergonya per haver tingut un aneguet tan lleig i el va apartar amb l'ala mentre atenia als altres sis. L'aneguet es va quedar molt trist perquè se'n va adonar que allà no el volien ...

Van passar els dies i el seu aspecte no millorava, al contrari, empitjorava, ja que creixia molt ràpid, era molt prim i malgirbat, a més de bastant maldestre. Els seus germans li feien bromes pesades i se'n reien constantment, dient-li lleig i maldestre. L'aneguet va decidir que havia de buscar un lloc on pogués trobar amics que de veritat el volguessin a pesar del seu aspecte desastrós i un matí, molt aviat, abans que es llevés ningú del graner, va fugir per un forat de la tanca. Aixa arribà a una altra granja, on una vella el va recollir i l'aneguet va creure que havia trobat un lloc on per fi l'estimarien i el cuidarien, però també es va equivocar, ja que la vella era malvada i només volia que el pobre aneguet li servís de primer plat. I se n'anà d'allà corrent.

Va arribar l'hivern i l'aneguet lleig quasi es mor de gana, doncs havia de buscar menjar entre el gel i la neu i havia de fugir de caçadors que pretenien disparar-li. Al final va arribar la primavera i l'aneguet va passar per un estany on va trobar les aus més belles que mai havia vist fins aleshores. Eren elegants, gràcils i es movien amb tanta distinció que es va sentir totalment acomplexat perquè ell era molt maldestre. De totes formes, com no hi tenia res a perdre s'hi va apropar i els va preguntar si podia banyar-se també. Els cignes, doncs eren cignes les aus que l'aneguet va veure a l'estany, li van respondre:

- Doncs és clar que sí, ets un dels nostres!

I l'aneguet va respondre:

- No us burleu de mi! Ja sé que sóc lleig i malgirbat, però us heu de riure de mi per això.

- Mira el teu reflex a l'estany - li van dir ells - i veuràs que no et mentim.

L'aneguet es va introduir incrèdul a l'aigua transparent i el que va veure el va deixar meravellat. Durant el llarg hivern s'havia transformat en un cigne preciós!. Aquell aneguet lleig i malgirbat era ara el cigne més blanc i elegant de tots els que hi havia a l'estany.

Així fou com l'aneguet lleig es va unir als seus i fou feliç per sempre».

© Hans Christian Andersen, escriptor (1805-1875)

UN MINUT DE REFLEXIÓ

«No et mors tant si saps llegir. Comparteixes, en silenci, les paraules de l'escriptor, que és passat, amb el teu present i que aviat serà futur per a comprendre millor el món».

© Montserrat Roig, escriptora (1946-1991)

UNA VEU EN EL DESERT

Avui vull fer-me ressò d’ una opinió autoritzada. Vull actuar, senzillament, d’ altaveu per amplificar unes idees que comparteixo. Aquesta és la força del meu bloc; una força solidària i que desitjo arribi ben lluny.

«El cementiri militar nord-americà de Coleville, a Normandia, és estremidor. Un recinte d’homenatge als centenars de joves que van morir per alliberar Europa del feixisme. Un magnífic centre d’interpretació s’encarrega de recordar la gesta. Igualment impressionant resulta el cementiri alemany de La Cambe, i el britànic de Bayeux. Però no solament són els cementiris els qui mantenen la memòria.

Els espais bèl·lics i de repressió també estan protegits. Europa entén que el patrimoni és un vaccí, i no oblida el seu passat recent gràcies a museïtzacions com les de Mauthausen, Oranienburg, Oradour-sur-Glane, Normandia, etc.

Res d’això no podeu trobar en la Catalunya feliç on l’oblit de la història s’ha convertit en dogma. El catalanisme del XIX i del XX va entendre que el coneixement del passat era útil per guanyar el futur. Ara la història molesta, és incòmoda... i, a l’inrevés, es pretén construir la nova Catalunya, multicultural diuen, en base a la renúncia de la pròpia història... Aquí no ha passat mai res... i diu el pensament dominant que el millor que es pot fer per superar un passat conflictiu és ignorar-lo. L’estruç creu que viu segur amb el cap sota terra.

Ara fa setanta anys de la Batalla de l’Ebre. Milers de joves catalans, el gruix de l’Exèrcit de l’Ebre, van morir en defensa de la terra i es van enfrontar a la barbàrie de Franco, Hitler i Mussolini. Però aquí no hi ha cementiris militars. Franco va arrambar amb gairebé tots els ossos, els va barrejar, els va reduir a l’anonimat i els va colgar al Valle de los Caídos. Aquesta acció tenia com a objectiu impedir el dol i escapçar la memòria. Però el greu és que no s’ha fet res per compensar l’ultratge. On estan els monuments en honor dels nostres lluitadors? Les restes dels combatents encara es poden trobar disperses pel camp de batalla sense que hi hagi cap iniciativa científica de recuperació de restes cadavèriques. El COMEBE (Consorci Memorial Espais Batalla de l’Ebre) ha promogut la construcció de l’Ossari de les Camposins, un espai vergonyant, amagat i vandalitzat... sense vigilància... Ha acollit alguna resta? Creiem que no... Una iniciativa cutre a any llum del que podem trobar a Collevile.

Fora de sentit comú organitzar prospeccions arqueològiques, recollir les restes, ubicar-les a partir de GPS, estudiar-les i documentar-les, analitzar l’ADN, individualitzar-les i dipositar-les en un ossari. El respecte a les restes podria ser compatible amb possibles identificacions futures.

Tampoc no han resultat afortunades les iniciatives de conservació de la Batalla de l’Ebre. El poble vell de Corbera es degrada de manera imparable. Res a veure amb Oradour-sur-Glane. Pel que fa als camps de batalla les perspectives no són millors. Periòdicament l’administració s’entesta a promoure discutibles parcs eòlics damunt d’espais arqueològics. Ho van intentar a Pàndols i Cavalls i ara ho proven a La Fatarella. Algú s’imagina un polígon eòlic o neo-industrial damunt Omaha? Doncs això passarà a La Fatarella o a Les Camposines, tot destruint les potencialitats d’indústria cultural d’aquests espais.

D’altra banda no s’ha previst cap museu central per actuar com a pol d’atracció, cosa que sí que han fet els francesos a Caen o Peronne. Per satisfer el clientelisme s’ha procedit a repartir misèries entre els ajuntaments. Ara tenim una xarxa dèbil de petits centres d’interpretació, sense poder d’atracció i de qualitat escassa. La política de senyalització també ha estat dispar, hom pot constatar sobre el terreny la ràpida degradació dels elements de museografia col·locats.

Sorprèn també la visió dualista i expiatòria del discurs políticament correcte. Ni a Oradour-sur-Glane; ni a Mauthausen; ni a Normandia podem trobar monuments a la memòria dels “pobres” SS que també van patir el conflicte... Però aquí tot és diferent... Molts dels nostres historiadors contemporanis com el Sr. Solé Sabaté, responsable científic (?) del COMEBE, o la senyora Queralt Solé que s’encarrega, des de la Generalitat, d’impedir la investigació sobre les fosses... no estan lluny del “piomoisme”. Hi ha historiadors que diuen que tots vam tenir culpa, que hi havien franquistes que parlaven català (!) i que els republicans també mataven... en fi que la República va tenir la culpa de la guerra... Tot plegat una llastimosa mentalitat de poble vençut.

La batalla de l’Ebre, la gran epopeia militar catalana del segle XX, no es percep amb orgull. La nostra gent va lluitar amb honor i generositat. Tanmateix els dirigents polítics i culturals s’apressen a igualar les virtuts d’uns i altres, botxins i víctimes, feixistes i demòcrates, atès que tots van patir la “guerra”. Aquest panorama de misèria intel·lectual queda coronat per la pobresa de la recerca. Si l’Ebre ha tingut una museïtzació pobra, la recerca ha estat, simplement, inexistent. Les partides destinades i els historiadors subvencionats han demostrat una eficàcia nul·la. Quantes campanyes arqueològiques s’han realitzat? Quantes de recuperació de restes cadavèriques? Quantes publicacions de qualitat s’han generat? Això sí els furtius continuen saquejant impunement els espais arqueològics de la batalla sense que la Direcció General de Patrimoni faci res... i els historiadors domèstics continuen embutxacant recursos a canvi de res. Setanta anys després una nova derrota, aquesta vegada cívica, ens amenaça a l’ Ebre»

© Francesc Xavier Hernández Cardona, historiador i catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona.