CANT CINQUÈ

Aquell xiscle de blaus i virolats reflexos,

travessà l’espai desert

i s’enfonsà

en el cor mateix de la nostra antiga memòria,

fent encara més profund

el brut solc de les aigües de llàgrima.

I va quedar en el centre com dardell sagnant,

com senyal de vidre emmirallant-se al sol.

Després, i per un temps,

el nostre rusc romangué silenciós i buit,

com si, per sempre més,

les diligents abelles ignoressin el bosc,

aquell bosc on hi malvivíem la llarga nit d’insomni.

I un hermètic misteri

ens allunyà del cant de fades i bruixes

fins al clot del sortilegi,

mentre el xiscle assenyalava un nord de dolor.

Només el somni

donava força al patir

i un desig de vida,

com dolça música als llavis,

brollava a doll

i es barrejava amb l’implacable degoteig de la sang.

La sort, però, se’ns mostrà afable,

car dansàvem com infinites anelles,

rodes d’amor, vers el demà,

bocins concrets d’un mosaic-flor,

visió axiomàtica del més enllà,

per damunt de minvats i esquifits mons

de mandra i cendra.

I qualsevol mirada a l’infinit

feia encendre fogueres de claror,

primaverals diluvis de coratge

de cara als déus,

d’esquena al desconsol,

mentre folls de llum

i amb cor frisós

ens manteníem sentinelles del somni,

a cavall de l’esperança

vers un futur de ventres gràvids.