CANT QUART

Ara mateix,

a l’hora de la prova,

silenci d’agonia,

no oblidarem, de l’amic,

el seu rostre

i l’alegria en cada bri de temps,

en cada llàgrima,

en cada mot de sal.

I per bé que sigui fosc el camí,

no per això ofegarem pas llumeneres,

ans després de besar, amb llavi dolç, la mare terra,

blancs i fervents,

saba i coratge,

obrirem finestres de llum

al sol de primavera.

I en un instant

el temps lligarà els cors,

l’esforç del caminar,

la veu, el braç

i els jorns de la verema.

(Avui, però, encara no sabem

quina és la força del nombre!)

I ens caldrà sumar, addicionar,

meitat amb meitat de vida

per abastar els horitzons

i menysprear els ulls que espien.

Només quan, potents com el so del corn

que envaeix la tenebra

i el greu tro que retruny

en les velles tempestes,

siguem u, contra el buit,

només així, vespre de goig,

lluny de la por,

retrobarem banderes.

I un cel altíssim,

illot d’enigmes verges,

se’ns obrirà, lluent,

com un estany que reverbera

a frec d’amic

i a totes hores.