CANT VUITÈ

Invento ràfegues de claror

per enlairar-me renascut

sobre desferres del passat!

Vine amb mi, germà,

que raus lligat a cordes de dolor!

Fem plegats un camí,

allà on el pensament no té barreres!

Aixequem amagades metàfores

i fem-les reflexió conscient,

rotunditat i joia,

bes i amistat,

brots d’esperança!

Que mai no pensem,

què farem ara que som feliços?

¿O potser mai no has sentit

que la saba s’aturi

i que l’heura no creixi

arrapada al futur de parets ombrejades?

O que el most, silenciós en els cups de la tarda,

no esdevingui vi-joia en un ball,

i la boca dels nuvis,

suau música a l’aire que dibuixa gatzares,

es clogui?

Respirem el destí i el futur,

respirem tots els himnes de llum

d’un demà transparent,

fet preludi dardell

en el cor de la lluita!

Fem cançó de blat nou

amb espases de vent

aixecades al blau

i al foc groc de la tarda!

I sortim nets de nit

amb els ulls plens de foc,

amb les mans, lliris blancs,

com de l’ úter matern,

claustre dolç d’un passat

vers l’espai de l’esforç,

circular il·lusió

de l’amor i del goig.