CANT SEGON

També aquesta nit

el meu cor, dallat del breu desig,

tibant contra la corda dels gemecs,

beu el silenci de les pròpies amargors.

I un greu dolor ajup el cos,

obert com una flor expectant,

calze del vent irat,

arrel que dorm, horitzontal,

prop d’espirals, vermells fanals,

torxes de sang,

sols esventrats,

gegants d’escorça,

astres de sal.

Mastego fang contra la boira

i em corca el buit absurd de moltes coses.

Feixuc, desitjo el gust

d’un llarg estiu vestit de carnestoltes,

i el ritme de les aus

alçant-se per sobre de llances esmolades,

batec d’àngel diürn,

oreig dels anys passats.

I encara que duc servituds de fang vell

escrostonades al cor,

petrificades pel temps,

mentre el sol surt i el sol es pon,

no hi ha paraula, plor, crit,

que no senti meus, company.

Per què la claror, avui, em fuig

i sóc hoste de l’argila?

Per què, garbera de fel,

ensopego en les tenebres?

Per què, clivellat i eixut

la meva carn és de coure?

I un esperó que em crida,

fibló de sal del gall blanc,

esquerp, coratjós a l’alba.

S’enduu amb desdeny

les llargues hores de la vetlla,

el somni fals, la quimera

d’un breu estatge al regne de Morfeu.