Al recull inèdit PLEC DE CONTES vaig afegir escrits de la meva etapa com a cantaire de l’Orfeó Català. Aquest conte que ara transcric va néixer de l’experiència d’un viatge a Cuba; de fet és fill d’una estada a Santiago de Cuba, el mes de desembre del 1988.

Conte exòtic

Aquest és el conte d'un descobriment. No sé pas si tots els descobriments s'han fet de la mateixa manera. O si arreu segueixen el mateix procés. Si de cas, tot començà una nit, per causa d'un singular viatge al vegetal món del tròpic, de la mà de l'atzar.

L'escenari era senzill i gens exòtic: el menjador d'un hotel a Santiago de Cuba. Les mans de Zoila, la mulata, eren formoses, de grans dits i ungles polides, netes fins a la sorpresa. Això sí que resultava exòtic! Damunt la taula va quedar el Sui Kuo, fet de tres fruites: taronja, pinya i fruita bomba. La paraula "bomba" va pronunciar-la amb un cert to de contralt d'opereta, sorprenentment greu, com si parlés d'un perillós artefacte a punt d'explotar dins el plat innocent. O potser a la seva boca.

-Aquesta nit –va comentar Sòcrates referint-se a la mulata, -el número tres regna arreu.

Tres havien estat –tres, nombre màgic –els viatges de Zoila a la cuina per reclamar les postres. Sofronisc assentí amb el cap, mentre tres mulates parsimonioses, amb ritme lent i cadenciós, omplien la taula, coberta amb unes no gaire blanques estovalles. Tres plats florejats davant tres copes, tres els colors dels vidres del menjador, i tres els fruits del meu conte.

Tothom bellugà el plat i els coberts canviaren de posició. Això no resultà exòtic. Fenareta somreia mentre afirmava que la taronja era una fruita mil·lenària.

La fusta del taronger és dura i groga, -afegí Sòcrates.

-Però, ves per on, canvies el teu discurs, -es queixava Sofronisc.

-A Cuba ningú diu taronger i sí, mata de taronges. Et cal parlar com es parla, i si escrius, fes-ho també com es parla.

-D'acord-, digué el grec, -ho faré com dius. I col·locat al bell mig de l'estança garlava amb eloqüència: -També el meu avi tenia un bastó d'aquesta fusta. No recordo, però, sí era perfumada. Encara que sempre és olorosa, la mata del taronger...

Zoila repartia el Sui Kuo i escoltava, impàvida, el grec crioll.

És molt dolça -exclamà Fenareta. -Potser és taronja d'aquella que anomenen "de melic".

-Si és pelada, on li has vist el clot?

Fenareta mirà Sofronisc amb malícia. -En la dolçor -contestà.

Una rialla acompanyà les paraules de la llevadora. (Era Fenareta, la mare de Sòcrates)

-Ara cal que tastis la pinya -i l'escultor Sofronisc en punxà un tros amb la forquilla. -És, potser tan dolça com la taronja o com tu, esposa...

"Del si profund de la mare terra..." recitava Sòcrates. Parlava lent, articulant, molt baix, com per atreure l'atenció de la gent.

-Durant el segle passat, hom considerà la pinya com la reina de totes les fruites. Jo ho crec així. Potser és una de les quatre fruites misterioses de l'illa de Cuba. O tres o sis, per ser fidel al sortilegi numèric d'aquesta nit. Ara he dit quatre, perquè aquest número també té el seu encant, com el tres. Quatre són els elements que formaren el món: l'aigua, la terra, el vent i el foc; quatre el nombre de l'espai terrestre, del límit natural... I quatre les fruites misterioses: maranyó, mamei, caimito i pinya-.

Mentre parlava, Sòcrates dirigia el seu mètode de raonament. Li calia definir cada objecte analizant-lo per tots els seus caires. El maranyó, de pell delicada, quasi transparent, de colors lluents, des del groc al vermell deixatat, com per deixar-nos contemplar el seu interior carnós. I com a coronament d'aquesta meravella, una llavor estranya, dura, semblant a un ganxo, impressionant com un oblidat objecte prehistòric. Si en menges, sents un gust instantani, però pateixes després una rara sensació de boca astringent.

-I què us diré del mamei? D'un exterior marró i rugós, amaga rera l'escorça la suau bellesa del fruit. És pura sorpresa perfumada de gust ensucrat i carn de color indefinit, com del vermell a un rosat embadocat. La llavor sembla un crustaci o una pedra de somni. I deixant anar la cullereta o la boca, la polpa s'obre tendra i acollidora.

Es fa un llarg silenci.

Sòcrates creu ara que, veient les coses com en efecte són, pot comunicar als altres el seu coneixement. I Zoila escolta respectuosa, mentre pensa com explicarà tot això a les seves veïnes i com, en un bururú bararà, podrà menjar-se les fruites. Perquè no cregueu que ella no pugui entendre tan altes dissertacions poètico-filosòfiques. Encara que filla del raval de Santiago, no és pas curta de gambals.

-I quina altra meravella, aquesta fruita dita caimito. Té una certa semblança amb el mamei, per la banda exterior, tot al contrari del maranyó i la pinya. L'interior, però, és una faula, un conte de fades. Un laberint de quars de tons sèpia fins al virolat de bisbe.

Damunt la llarga taula, d'estovalles poc polides, reposen les copes, com bocabadades per aquell monòleg flairós que torna a la pinya. On comença el barroc sinó al seu cos excessiu i violent? On es concentra l'exotisme del Carib sinó en aquesta torre farcida d'ulls mitològics? Cantada per Zequeira, poeta neoclàssic cubà, la pinya té una estrofa amb que s'aixeca a l'Olimp i alimenta els déus. Hestia, mare terra, li prepara un imperi vegetal i tot el verd del camp per coronar-la. Així és nexe d'unió entre homes i déus, mentre estimula a l'amor, al cant i al rapte. Els immortals rendeixen el poder i Orfeu canta mentre la fruita es fon amb el poema fent-se paraula.

-Guaita Sofronisc, com Eros és amor en "els sucs, les essències i els bàlsams de l'Aràbia...".

Fenareta la menja innocent. Innocent?, impossible! el vers la contamina. Aquesta pinya no és només fruit de la natura, fruit de la terra, és també la del poema. Ambdues s'han fos i parlen amicals. Ara són una.

Zoila somriu. La nit avança. El mos carnós en la sensual boca, destil·la olors d'un agredolç arcaic. Tots mengen en silenci. Només el metall tendre i agut del fruit toca campanes. I un plomall verd, tallat, es rendeix a l'evidència.

Tothom espera la fruita bomba. -No diràs res d'aquesta equívoca papaia? -argumenta Sofronisc. Fenareta calla. Un suau color li fa joc a les galtes. -El gust, el gust és allò més important -diu un vailet, i calla. Sòcrates somriu. -Avui hem descobert el paladar. Això és exòtic!... I abans que digui que tot és cultura i enfili un reguitzell d'arguments i comparances, Zoila ens sorprèn amb un got de saoco fresc, capaç d’il·luminar les cambres...

© Xavier Martín i Arruabarrena

(Plec de contes)

Llegir poesia significa, les més de les vegades, emmirallar-me amb el meu propi interior; un interior que vull transparent a les pàgines d’aquest Quadern del retorn, i que parla ara amb les paraules del poeta de Roda de Ter.

Colgafocs

Aquest és el meu lloc, i ara que ho sé

ja puc renunciar a moltes coses:

prebendes, espectacles i viatges,

i tot d’altres foteses més subtils

però igualment llunyanes i obsessives.

M’esforçaré només per conservar

ben viu el bell desig d’un cos de dona

provocatiu i càlid, que potser,

per un prodigi sorprenent, els déus

em faran assequible. Tot plegat,

poca cosa o no-res, l’ombra de l’ombra

d’un projecte que els anys tossudament

han buidat de sentit i de designis,

però suficient per emplenar

tardes de melangia amb lieds de Schubert,

ara que sé que aquest és el meu lloc

i ja res ni ningú no me’n pot moure.

© Miquel Martí i Pol

Quietud perduda

Poesia inèdita i dispersa (1984-2003)

La tetera japonesa

Si existeix un treball gairebé titànic, aquest és l’ordenació d’un somni. D’un garbuix de colors, sensacions, espais poc o gens definits, paraules retallades, rostres incomplets, cambres sense llum, mans femenines, angoixes i petons desconeguts, cal fer-ne una seqüència racional i coherent. I si us hi fixeu, aquí rau l’equivocació; en l’intent unificador d’una experiència heterogènia per si mateixa contrària a un ritme únic, lineal i entenedor. El somni amaga la seva substància de misteri sota unes parpelles tancades i un cervell en estat de vigília. Però, quan la llum avança, s’esvaeix l’encanteri i només queda el rastre a la memòria, la qual cosa fa més difícil la seva fidel reproducció. Hi ha, però, en aquesta contrarietat, un avantatge, la possibilitat de recrear aquell moment, prenent d’ell, només el lleu clima plaent o angoixós.

La cambra gaudia d’una estranya pau encara que n’era plena de gent. Tots, però, semblaven muts. Aquella curiosa circumstància em sorprengué mentre mirava les mans d’una noia de carn color de vori, delicada i d’ulls blaus. Era ella que em feia veure, al damunt d’un llarg taulell de fusta vella, la forma d’una tetera japonesa. Els meus ulls llambregaven de l’amable sinuositat del rostre a la gràcil porcellana. I el desig creixia, mentre em sentia cada cop més fascinat per aquelles dues imatges. Amb tot, però, vaig demanar, primer, aquella peça d’art. I la noia em parlà, és clar, sense paraules. Li ho vaig entendre tot: no pots demanar-la, aquesta cambra existeix per ella, si te l’enduus tot s’haurà acabat... Naturalment em costava molt de convèncer-la. Tot d’una, ja jugava a acaronar-la com només ho fan els amants. I aquell blau i blanc de la tetera creixia en el desig. Del fons de la cambra eixí un llarg seguici, presidit pel membre més vell de la família, i es col·locà darrera el taulell. Tothom em mirà. Vaig confiar-me als meus sentits. Ara la mirava dolçament, mentre percebia la tebior del seu cos. Jo sentia, i allò no era pas un somni!. Quan la noia m’abraçà, aquella forma material de la tetera desaparegué de la meva vista i amb ella, també la cambra. Llavors vaig cridar mentre recordava les paraules de la noia i em vaig entristir. Em sentia aclaparat per la meva inconsciència. Seria terrible haver-les perdut, ambdues, per sempre... Hi havia coses que semblaven més llunyanes. Coses?... per què he dit coses? No era aquell un espai buit? I ara, al despertar, recordo tot això i m’esgarrifa pensar-ho de nou. I com, mentre cridava a la noia pel seu nom, nom que ara mateix no recordo, em vaig trobar a les mans amb aquella blanca i blava bella tetera japonesa, i una suau sensació de petó a les galtes...

©Xavier Martín i Arruabarrena

(Plec de contes)

L’any 1982, vaig escriure un recull de poemes que duu per títol: Amb un mirar d’òliba. Avui, però, només us n’oferiré dos, el IV i el Vè, publicats també per Laertes el juny de 1984 als Llibres de Glaucos.

Poema IV

Moltíssimes vegades,

per no dir sempre,

i en el màgic instant de la crisàlide,

quan el vel de la memòria s’obre al passat,

desmenjat, feble:

he caminat, traspuant joia,

de la mà dels sentits,

i ells m’han obert camí

vers la dolça, tèbia, aspra, infinita varietat de sensacions,

fins al profund record.

I un dolç enyorament m’entela el cor

quan admiro els vells objectes de la casa,

d’aquella envellida casa per les pluges de tardor,

i els racons il·luminats pel vermell, blau i groc de les joguines,

i els quadrats de cristall, assolellats i nets.

I sento un fort desig de xuclar l’aire

i absorbir-lo i fer-lo essència d’un ahir,

d’un temps viscut.

I una tendra i sensual delectança m’omple el cor,

contemplant la cambra de la noia

d’ulls de seda, cos de marbre i mans de vidre.

Els murs són estelats i llisos,

i el groc paper del llibre de lectura

amaga plors de nit sense convit.

De lluny estant,

una petita melodia, hora rera hora,

bressola el somni de dos àngels,

mentre, al balcó, alfàbrega i geranis

perfumen el rostre d’una lluna escèptica i metàl·lica.

Poema V

Quan es fa tard,

badant el cap,

la suggestió del mur, escrostonat i vell,

m’encisa com un paisatge silenciós de màgiques empremtes,

ferides, cicatrius,

senyals de fòssil temps.

I, ullprès, em plau buidar els racons obscurs i greus,

deixant espai als ulls,

curulls de llum groguenca.

Tantost em plau clavar-los

en un senzill balcó de baranes virolades,

vestit d’humils geranis

i blans camins geomètrics de fil,

antic cotó de nit,

brodats de cambra.

© Xavier Martín i Arruabarrena

Una lectura d’estiu

Fet i fet, el dia havia començat com qualsevol dia d'estiu, mandrós i llarg, amb una punta de xafogor, però amb la fatal perspectiva d'una nova vaga de Metro. Aquella incòmoda circumstància era un obstacle a la meva tranquil·litat perquè alterava l'habitual trajecte d'anada a la feina.

Un cop al carrer, aviat vaig ofegar aquella dèria entre les pàgines d'un llibre. Aquest exercici quasi diari, m’aïllava de l'aldarull urbà. La lectura em transportava a un nou estat de consciència on l'argument es confonia amb la realitat circumdant.

Recordo que mentre veia passar un a un, els personatges de la meva novel·la, la noia capcinejava amb un exemplar de La roca de Tànios del tunisià Amin Maalouf. Les mans, d'una blancor esblaimada, perdien per moments el contacte amb l'objecte de la seva dedicació, i s'esllanguien suaument sobre el tapís d'una faldilla florejada. En certa forma, aquella mena d'abandonament tenia un regust com d'encontre amorós. O, a mi, així m'ho semblava. Perquè només es confia en l'amat aquella persona que n'està plenament enamorada.

Ara la noia jeia, els ulls clucs i el rostre reposat. Hauria dit que n'era plantada al bell mig d'un quadre renaixentista, voltada d'una llum tèbia i groguenca.

De tot això, me'n vaig adonar assegut a l'autobús, mentre llegia un text del Tónio Kröger d’en Thomas Mann.

El matí s’arrossegava, lent i pesat. No podia suportar aquella atmosfera asfixiant. Però, la visió de la noia i els meus propis pensaments em deslliuraven d'aquell entorn agobiant.

Tot just llegia la pàgina vint-i-nou, aquella on s’explica com la rossa Inge, Ingeborg Holm, era l'amor secret d'en Tónio Kröger. Al ritme de la lectura se’m féu perceptible el perfum de la noia, la noia del autobús. Una plaent sensació va omplir els meus sentits mentre, del meu interior, brollava un nou i estrany sentiment. Era un sentiment amorós? Només recordo com tot jo estava suspès en un més enllà que ara se’m fa difícil descriure. Em deixava endur com l'aigua que llisca torrent avall. Era quasi lliure. Però de veritat, jo no hi era. O potser era el mateix Tónio estremit dolorosament en els seus pensaments. Experimentava una indefinible i estranya barreja de joia i dolor per aquell amor no correspost. M'emmirallava en el llibre i recollia la il·lusió d'aquell jovencell beneit i migrat. Com el fill del cònsol Kröger, sentia un desig que corprenia el meu endreçat capteniment. I com ell, creia que la benaurança era estimar encara que sense cap esperança de ser estimat. Malgrat aquells sentiments contradictoris, Tónio es creia capaç de fer coses notables a la seva vida. Aquesta convicció i la secreta fidelitat a la rossa Inge, l'ajudà a vèncer aquell estat passatger del seu esperit. Per uns moments la meva identificació amb el personatge de Thomas Mann era absoluta. Només que jo sabia que després del breu trajecte urbà i unes pàgines de lectura, tot tornaria a la més prosaica realitat.

© Xavier Martín i Arruabarrena
( PLEC DE CONTES)

Sé que em faig vell

Sé que em faig vell, ho dic sense temences,

que és bo saber que el temps s’escapoleix

i no podem fer res per deturar-lo.

Aposentat al cim dels anys, contemplo

el mar de mi mateix, amb moltes veles

que solquen l’horitzó, i veig el vol

segur i agosarat de les gavines.

Què sé de mi? Pel cert, ben poca cosa.

Potser només que estimo amb tanta força

com sempre i que em faig vell.

Al capdavall

tot el que em cal per viure els anys que em resten

equilibradament, sense el temor

d’un bufarut que tot ho desgavelli.

© Miquel Martí i Pol

D’Els bells camins (1984-1985)

Aquesta tarda, rellegint ONIRIS I EL TRET DEL CAÇADOR, del poeta amic, Màrius Sampere, he vist prou clara i definida la meva circumstància en el sentit profund d’uns versos. Ara, doncs, les paraules no formen part de la carcassa, i sí del moll intern d’aquest Quadern del retorn.

No miris el rellotge

No miris el rellotge

si t’ha de treure de mirar l’ocell,

la mar, la neu, un llamp, un breu infant

que surt d’algun no-res, o qualsevol

violació de l’equilibri. Escolta,

mai no és massa d’hora

per sentir-se viu, ni massa tard

per repetir en la carn la sensació

de vida. Net de temps,

no demanis permís, no demanis perdó,

no justifiquis cap amor, no t’acomiadis.

Perquè si tot se’n va,

o no hi havia res, o res no ens deixa.

L'infinit (1819) - Giacomo Leopardi

Sempre em fou cara la collada erma
i la bardissa que a la vista em lleva
de l'últim horitzó tan bella amplada.
Mes, seient i mirant, espais sens terme
al seu darrera, i sobrehumans silencis
i calma profundíssima jo em forjo
dintre ma pensa: que de què llavores
no se m'espanta el cor. I entre eixes plantes
sentint el vent brunzir, d'aquell silenci
infinit i esta veu faig comparança;
i jo em recordo de l'etern, les mortes
estacions, i la present i viva
i el so que fa. Talment, en mig d'aquesta
immensitat mon pensament es nega,
i en eixa mar m'és dolç de naufragar-hi.

Traducció de Josep Carner
La Veu de Catalunya, 19/02/1922

L'Infinito

Sempre caro mi fu quest'ermo colle
E questa siepe, che da tanta parte
Dell'ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminati
Spazi di là da quella, e sovrumani
Silenzi, e profondissima quiete
Io nel pensier mi fingo; ove per poco
Il cor non si spaura. E come il vento
Odo stormir tra queste piante, io quello
Infinito silenzio a questa voce
Vo comparando: e mi sovvien l'eterno,
E le morte stagioni, e la presente
E viva, e il suon di lei. Cosí tra questa
Immensità s'annega il pensier mio:
E il naufragar m'è dolce in questo mare.

Giacomo Leopardi (1798-1837)

A voltes

A voltes,
una tarda qualsevol,
la tendresa s'instal·la a les paraules
i una pluja finíssima
fa esclatar flors als aiguamolls
i créixer gespa als rostos.
Llavors,
fa de bon rossolar
per un pendent de mots
degudament asseptitzats
i assabentar-se,
entre glop i glop de cafè,
que en un país llunyà
la guerra encara persisteix
i la gent mor de fam.
Un, aleshores, fàcilment exclama:
quins malparits, els homes!
A voltes, ja dic,
la tendresa s'instal·la a les paraules...

Miquel Martí i Pol
(Del recull "Vint-i-set poemes en tres temps")

CANT NOVÈ

Per damunt dels espais

i els indrets de la màscara,

amb paraules, espases de blau,

com si fóssim guerrers sense ferro que mata

i, només amb timbals i amb l’impuls obstinat

de la mar exaltada,

sentirem com el llop maleït

duu la mort en el pit

vers els límits del buit.

I l’exili del just finirà,

gràcia certa dels déus,

desitjada, inefable i intensa,

mentre a dalt el batec de les aus

acarona el ritme d’un somni.

Vetllarem el camí de la joia

com la mare, silent i amorosa,

que recull, fil a fil, cada nit,

el sospir de l’infant

i el destí necessari del fruit,

astre rei del seu ventre.

Trobarem tots els ulls de la calma

en l’hermètic misteri,

lluny d’esferes i glans,

entre càntics i esforç,

amb el cos net i nou

i un desig de cavall per la cursa,

foll genet contra el mur.

I ens hi aplegarem, com sempre,

amb els rostres plens de veritat,

noblement obstinats en el propòsit,

i aquesta vegada també les mans, eines de pau,

s’ompliran amb l’esforç dels dies feiners,

mentre un càlid vent de germanor

inflarà el velam del vaixell

vers noves platges d’esperança,

on el treball capgirarà el gall del campanar

i els peus afermats a la terra,

ànima del nostre poble,

veu de la història,

sentiran el seu tou escalf.

CANT VUITÈ

Invento ràfegues de claror

per enlairar-me renascut

sobre desferres del passat!

Vine amb mi, germà,

que raus lligat a cordes de dolor!

Fem plegats un camí,

allà on el pensament no té barreres!

Aixequem amagades metàfores

i fem-les reflexió conscient,

rotunditat i joia,

bes i amistat,

brots d’esperança!

Que mai no pensem,

què farem ara que som feliços?

¿O potser mai no has sentit

que la saba s’aturi

i que l’heura no creixi

arrapada al futur de parets ombrejades?

O que el most, silenciós en els cups de la tarda,

no esdevingui vi-joia en un ball,

i la boca dels nuvis,

suau música a l’aire que dibuixa gatzares,

es clogui?

Respirem el destí i el futur,

respirem tots els himnes de llum

d’un demà transparent,

fet preludi dardell

en el cor de la lluita!

Fem cançó de blat nou

amb espases de vent

aixecades al blau

i al foc groc de la tarda!

I sortim nets de nit

amb els ulls plens de foc,

amb les mans, lliris blancs,

com de l’ úter matern,

claustre dolç d’un passat

vers l’espai de l’esforç,

circular il·lusió

de l’amor i del goig.

CANT SETÈ

Quan ens vàrem refugiar a la cambra petita,

memòria retrobada,

per amagar dels llops

el llibre de la llum

i el futur de la pàtria,

res no oblidàrem sota el rocam estèril,

no fos que un mal auguri neguitegés la calma,

encara breu, feble imatge de la vida,

i ens quedéssim a les mans

engrunes d’un vell temps, mort i esgrogueït,

amb sentor de cera i càmfora,

suor, tabac i grosella.

I en veure que els amics sospiraven

per la mateixa claror,

manteníem alt el pensament

i l’entusiasme pel triomf d’aquell somni,

teorema de claror,

en un diàleg d’urgències i càntics festius;

del bri a les temeràries heures,

de l’aire al vent,

del blat a la rosa,

del ventre d’escuma al cor de l’amor.

Per ell, somni de goig,

les nostres boques feien bandera amb el vent,

i cel i foguera,

i un bes del mar a la terra,

i esforç i cant d’ocell.

I no esgotàvem la força

de la nostra concreta identitat,

malgrat que la paraula buida dels opressors,

dissertació caduca de grauxes velles,

omplís l’hivern d’un temps de boires,

badall, calitja i herbes.

Sabíem que el vi s’omple d’estius

quan del temps el repòs és pare.

S’endormiscava la sang

i assaboríem secrets de flor

covats vora la tarda,

mentre un silent mirall

retornava feliç la nostra imatge.

CANT SISÈ

Ara alço el vel del temps

i vull entrar home mortal,

allau de vent, cançó vespral,

argila, fel, coure i afany.

Ja prou ens deien ahir,

més enllà d’una inassolible i llunyana pàtria,

paraules òrfenes de mar,

fòssils cançons.

I ens creixia el temps al pit

com mirall inexpressiu, tot ple de boques closes,

mans-ceps de ràbia,

hemorràgia bruna d’ossos calcinats,

discursos vells de granotes coixes,

diformes ulls, mimoses mortes.

I ens pujava a la gola

un baf irrespirable d’aigües corruptes,

mentre sonaven

secs cops intermitents de glans

damunt teules vermelles, grogues,

verdes de molsa, vellut de temps i pluja.

Després només sorolls amics de cambra i ombra,

hora rera hora,

i un breu descans imaginant naixences,

vi nou en copes de cristall i ceba,

cercant l’escalf dels mots

en un oasi de velles paraules inventades,

amb un aspre

i dolç regust de dàtils a la boca

i fragments esmicolats d’esforç entre les mans,

cordill i llàgrima dels dies.

Ara hem vist alçar-se aurores gràvides d’estrelles

en un cel de records,

allà on la consciència desperta

s’arrapa als penyals,

s’aferra i avança per rutes plenes,

en un ofici de ventades noves

i al ritme de les pedres, milions de pedres,

rodones, despullades pedres,

timbals festius

en marges quiets de platja nua.

CANT CINQUÈ

Aquell xiscle de blaus i virolats reflexos,

travessà l’espai desert

i s’enfonsà

en el cor mateix de la nostra antiga memòria,

fent encara més profund

el brut solc de les aigües de llàgrima.

I va quedar en el centre com dardell sagnant,

com senyal de vidre emmirallant-se al sol.

Després, i per un temps,

el nostre rusc romangué silenciós i buit,

com si, per sempre més,

les diligents abelles ignoressin el bosc,

aquell bosc on hi malvivíem la llarga nit d’insomni.

I un hermètic misteri

ens allunyà del cant de fades i bruixes

fins al clot del sortilegi,

mentre el xiscle assenyalava un nord de dolor.

Només el somni

donava força al patir

i un desig de vida,

com dolça música als llavis,

brollava a doll

i es barrejava amb l’implacable degoteig de la sang.

La sort, però, se’ns mostrà afable,

car dansàvem com infinites anelles,

rodes d’amor, vers el demà,

bocins concrets d’un mosaic-flor,

visió axiomàtica del més enllà,

per damunt de minvats i esquifits mons

de mandra i cendra.

I qualsevol mirada a l’infinit

feia encendre fogueres de claror,

primaverals diluvis de coratge

de cara als déus,

d’esquena al desconsol,

mentre folls de llum

i amb cor frisós

ens manteníem sentinelles del somni,

a cavall de l’esperança

vers un futur de ventres gràvids.